Les ombres dels perdedors

la profundidad del mar amarillo nic pizzolattosalamandraTrad. maia figueroa 200 pàg. / 19 €

Les ombres dels perdedors / GETTY Zoom

A la literatura nord-americana seriosa -i el mateix es podria dir de les sèries i del cinema- s’observa, des de més o menys les dues darreres dècades -exactament des dels maleïts noranta-, una desesperança, una incapacitat d’enfrontar-se als fets purs de la vida, una cerca de respostes que mai arriben -potser perquè les preguntes estan mal formulades-, una alienació absoluta de la societat i de la més elemental noció de proïsme, que cau sobre els personatges com un guant de ferro, com una cotilla insuperable que, vitalment, els acaba asfixiant, i que, literàriament, fa que anem perdent interès en una societat que ja no és mirall de la nostra, sinó una mena de versió deformada que de vegades fa por i de vegades fa riure. Ja sigui la classe mitjana de Jonathan Franzen, l’angoixant pijerío de les novel·les d’Easton Ellis o el món de perdedors que ens presenta Nic Pizzolatto, l’aïllament d’aquesta gent que lluita per sobreviure té un punt d’inquietant i un punt d’absurd, com si ens enfrontéssim a una nova espècie d’Homo solus que ha de tornar començar.

La primera novel·la de Pizzolatto, Galveston, ens arribà fa poc més d’un any amb la gran notícia que el creador de True detective també era un poderós escriptor, algú que bevia dels grans clàssics del Sud -Faulkner, O’Connor- i reprenia la poètica del perdedor, que és, al cap i a la fi, el gran tema de la millor literatura nord-americana. Si els protagonistes de Galveston buscaven algú que els donés una excusa per redimir-se, els personatges que habiten les pàgines dels relats de La profundidad del mar Amarillo també cerquen quelcom, el que sigui, que doni sentit a una vida mal explicada i, per tant, sempre mal gestionada. Al final del conte El gremio de ladrones, mujeres extraviadas y Sunrise Palms, hi ha una frase que projecta llum sobre tot el llibre, quan se’ns diu de Hoyt, el protagonista: “ Comprendió que no tenía opción, que el mundo nunca lo dejaría en paz ”. És també l’anhel del narrador de Pájaro fantasma, que practica el salt base, un salt en paracaigudes des de dalt d’un edifici en aquest desig de fugir, de no ser d’aquest món. O la impossibilitat del David, el pare delinqüent de 1987, en las carreras, que descobreix que mai podrà tenir la relació amb el seu fill que li hauria agradat. O la obsessió del Sam per descobrir si va ser ell qui va deixar embarassada una dona que va morir i que mai ja no sabrà qui és el pare del seu fill.

Intensitat, veritat i dolor

És el mateix somni impossible del narrador de La profundidad del mar Amarillo, que emprèn un impossible viatge cap a Califòrnia amb la peregrina intenció de rescatar una antiga estimada de joventut, ara actriu porno, seguint el consell de Rilke de “recuperar les sensacions submergides en el vast passat”, per acabar comprenent que, en el fons, les sensacions del passat, que conformen la memòria, no són més que una interpretació, potser interessada, de les vertaderes sensacions del moment, amb la intenció de farcir de sentit alguna cosa que mai en tindrà. Trobem també un interessant gir del conflicte generacional a La plantilla, en què una mare es dedica a pintar grafitis per trobar el seu fill que ha marxat de casa.

Aquests relats, publicats als Estats Units el 2006, delaten la fase de proves en què estava encara l’escriptura de Pizzolatto, però ja traspuen intensitat, veritat i dolor, i un desig implacable de dibuixar en literatura un món en descomposició, de plantejar el problema de què està passant a la seva societat, on són els valors que la van sostenir durant dècades i que ara ha destruït el nihilisme de les classes dirigents. I sobretot, una exigència estètica que ja presagia l’obra mestra que és Galveston.