EL LLIBRE DE LA SETMANA

Entre les ombres de Junichirô Tanizaki

'El tallador de canyes', de Junichirô Tanizaki. Editorial Viena. Traducció d’Albert Nolla. 96 pàg. / 14,70 €

Entre les ombres  de Junichirô Tanizaki / KEYSTONE PICTURES Zoom

La col·lecció El Cercle de Viena celebra el títol número 50 amb una novel·la breu de Junichirô Tanizaki, un autor poc freqüentat en català i en castellà, la fama del qual prové sobretot d’un text, Elogi de l’ombra (Angle), entre autobiogràfic i estètic, en què reivindica l’essència japonesa en la seva arquitectura clàssica, en el joc d’ombres i la nuesa de les cases, en una cuina que, segons ell, no es menja, sinó que es contempla i es medita. Però Tanizaki, nascut a Tòquio el 1868, al principi de la seva carrera va ser molt prooccidental, i va viure en un barri de Yokohama amb abundància d’estrangers, fins que el terratrèmol del 1923 li va destruir la casa i li va canviar totalment la vida i l’escriptura. Abans s’havia caracteritzat per una vena eròtica, derivada de Poe, Wilde i els dibuixos d’Aubrey Beardsley, que més d’un cop va ser titllada de decadent. Però després del terratrèmol es va traslladar a la zona d’Osaka-Kyoto i va caure en l’influx del Japó més tradicional, i fins i tot al final de la dècada del 1930 es va posar a treballar en una versió moderna d’El relat de Genji, el clàssic del segle XI que va influir poderosament en el seu estil, sobretot a Les germanes Makioka, una detallada anàlisi de la classe mitjana dels anys abans que la guerra destruís Osaka.

El tallador de canyes, que ara podem llegir en estupenda traducció -i notes- d’Albert Nolla, és un perfecte exemple del Tanizaki més tradicional posterior al terratrèmol, sobretot en la manera indirecta, gairebé fantasmal d’abordar la narració. Que, de fet, no comença fins a un terç del llibre, quan el narrador es troba al crepuscle, entre unes canyes, amb una presència gairebé entrevista que se li acosta perquè l’ha sentit cantar uns versos de La balada del llaüt. El que fa abans el narrador és introduir-nos en el seu estat d’ànim, en la seva propensió cap als paisatges que, ens diu, “no tenen res d’espectacular ni d’extraordinari, amb rius i muntanyes d’allò més corrent”. Al principi ens ha dit que s’encaminava al santuari de Minase, un lloc on no ha estat mai i on només pretén passar la tarda i contemplar la lluna plena des de la riba del riu Yodo, a recer de la proliferació de ciutats-jardí i complexos residencials moderns. Gairebé com si perseguís la inspiració a través de l’atmosfera, es lliura també al record de versos, a la brisa del riu.

En certa manera, és com si hagués viatjat en el temps quan l’aborda el desconegut que el convida a sake, un home de veu agradable i educada que li demana si li pot recitar alguna cosa. És un home que cada any va al llac Ogura a veure la lluna, seguint una tradició iniciada pel seu pare quan ell era ben petit. Aleshores comença el relat pròpiament dit, un relat emmarcat també per l’erotisme, per un desig malaltís. El pare era un fadrí que no trobava cap dona que li fes el pes, fins que un dia veu pel carrer la senyora Oyû, una dona molt bella de fesomia infantil que li recorda les dones més inaccessibles de la cort. Contemplar-la un dia tocar el koto amb una túnica elegant només fa que la desitgi més, fins que apareix un fantasma molt poderós: les convencions socials. La senyora Oyû no es pot casar amb ell: és vídua, té un fill i viu amb els parents polítics, gent molt rica, i està acostumada als luxes i als criats: “De fet, gairebé mai no feia servir les mans, ni per posar-se un mitjó ni per banyar-se”.

Detalls naturals i esfereïdors

L’home troba una solució: casar-se amb la germana, Oshizu, cosa que li permetrà veure sempre que vulgui la senyora Oyû. Tots tres emprenen un estrany ménage à trois no explícitament sexual... i tampoc implícitament. Viatgen junts: l’home i la senyora Oyû dormen plegats, però no fan res, o això sembla. Explicar més de la història seria espatllar-la, però es desenvolupa amb aquesta por tan japonesa a allò que és explícit, emfàtic, a base de detalls que de vegades són esfereïdors per la naturalitat amb què es presenten. La història acaba de manera tan espectral com ha començat, entre ombres, com un somni dissolt a la llum de la lluna.

Llegeixin aquesta illa de bellesa entre les escates grolleres que ens plouen, tot i que només sigui per premiar l’esforç d’ El Cercle de Viena per la cultura d’aquest país.