La novel·la de la vida real

Gay Talese és considerat, amb Tom Wolfe, el pare del Nou Periodisme nord-americà. Amb aquesta etiqueta -que en realitat és de Wolfe- es venia a donar carta de naixença a l’ús en el periodisme de les tècniques i els recursos de la ficció novel·lística. Amb això, els redactors dels mitjans de comunicació de la dècada dels 70 van poder posar en marxa un nou model de reportatge que, sense apartar-se dels fets objectius, oferia al lector una prosa vivaç i versàtil, un empelt fructífer que ha arribat fins a l’actualitat convertit ja en un clixé de la professió.

Quan va haver d’enfrontar-se a la redacció de la seua autobiografia, Unto the sons ( Los hijos ), Talese va escollir aquesta mateixa tècnica. Segons confessa, volia mantenir-s’hi dins els límits de la no-ficció, però per primera vegada es va permetre petites llicències que potser el van torturar breument (com ara alterar alguns dels noms de les persones reals que protagonitzaven la història). En realitat, Los hijos es llegeix com una llarga novel·la que pren la família de Talese com a excusa per a realitzar generoses excursions per la història d’Itàlia, d’Europa i dels Estats Units.

El pare de Gay, Joseph Talese, va nàixer a Maida, al sud d’Itàlia, però, seguint la ruta de milions dels seus connacionals, va acabar instal·lant-se com a sastre als Estats Units (a Ocean City, Nova Jersey). Era un home seriós, que escoltava música seriosa, que mentre sopava expressava pensaments seriosos i que deplorava les pel·lícules, les obres de teatre i els programes de ràdio de l’Amèrica dels anys 40 pel fet de ser poc adequats per a una mentalitat seriosa. Aquest pare sever, que renyava el fill si col·locava el pa cap per avall, va trobar la seua mitja taronja en una altra immigrant italiana incapaç de tindre un tracte realment íntim amb ningú… amb l’excepció de l’home amb qui estava casada. A la seua manera, pare i mare s’estimaven i, fent honor al seu rigor compartit, van procurar per al seu fill una austera educació catòlica.

El paper d’Itàlia als Estats Units

Entre monges i capellans -monges obsedides per l’onanisme, capellans una mica talossos- el jove Gay experimenta els tòpics comprovats per tots aquells que, almenys fins al Concili Vaticà II, van ser educats en aules que no eren sinó extensions d’espartanes sagristies. El que el preocupa, però, no és això. Són els anys de la Segona Guerra Mundial i els seus pares són italians. Amèrica combat Mussolini. Els germans de Joseph Talese lluiten a Itàlia amb el Duce contra els americans, cosa que provoca en Joseph un sentiment d’“agent doble emocional”. Aquesta ambivalència la transmet al seu fill, però qui sap si això serà, amb el temps, el motor que va permetre engegar aquest llibre.

I és que l’autor s’oblida ràpid de la seua evocació infantil i, aprofitant els records de son pare i el diari del seu cosí Antonio Cristiani, acaba convertint Los hijos en una prolixa i commovedora vindicació de l’aportació italiana a la conformació dels Estats Units contemporanis. En aquest propòsit hi cap tot, des de la recreació de la cruesa primitiva de la vida a la Itàlia meridional fins a llargues marrades històriques explicant el paper de Garibaldi en la unificació italiana o la Primera Guerra Mundial (on participa Antonio).

Fascinat pels seus ancestres italians, es diria que Talese està disposat a conculcar el dogma del Nou Periodisme per a convertir el que havia començat sent unes memòries en una novel·la tout court. I és una llàstima, perquè l’evocació memorialística a l’Ocean City de la dècada dels 40 m’ha resultat molt més interessant que la llarga epopeia italiana.

Més continguts de llegim