Escriure una novel·la sobre la Segona Guerra Mundial té l’avantatge que és un tema en general tan fascinant que per poc que es faci amb uns mínims de rigor històric, de consciència del passat cultural i d’intensitat narrativa ja s’assegura l’atenció de molts potencials lectors incondicionals del tema. També té el desavantatge que s’han escrit tantes novel·les -i biografies i assajos- i s’han filmat tantes pel·lícules -i telesèries i documentals- sobre el gran esdeveniment que costa abordar-lo des d’un flanc imprevist o provocar en el lector un impacte inèdit.

És justament en aquesta terra de ningú que hi ha entre la solvència literària i un cert déjà-vu dramàtic i escenogràfic per on es mou Morir a la primavera, de l’alemany Ralf Rothmann (1957). Apareguda originàriament l’any passat, L’Altra en publica ara la traducció al català. L’ha feta Ramon Monton i permet apreciar dues de les principals virtuts de la novel·la. La primera és la força dels detalls, com ara l’ús sempre tranquil·litzador que s’hi fa de l’adjectiu civil : “L’oficial va tornar a examinar-lo, però ara amb una expressió amable i gairebé civil al rostre”. La segona virtut són les descripcions dures però precises, exemptes d’èmfasis histèrics. Així descriu Rothmann l’expressió d’un home afusellat: “Va obrir la boca de bat a bat com fan els infants quan pateixen un dolor inesperat i que mai no havien cregut que poguessin sentir”.

Argumentalment, Morir a la primavera no corre gaires riscos. Conta la història de dos amics de disset anys, en Walter i en Fiete, que treballen de munyidors de vaques en una granja del nord d’Alemanya. Tot seria força idíl·lic, si no fos que ens trobem a les acaballes de l’hivern del 1945 i l’exèrcit del Tercer Reich, acorralat per les tropes angloamericanes i russes, ha decidit posar tota la carn a la graella. Així és com en Walter i en Fiete es veuen obligats a allistar-se i són mobilitzats cap al front d’Hongria. Cap dels dos està fanatitzat ni es creu la retòrica exaltada i triomfal dels dirigents nazis -més per sentit comú i instint de supervivència que per cap altra cosa- i tots dos saben que la guerra està perduda, però saben també que si no obeeixen els faran la pell. Per tant, obeeixen. I són llançats a un món en què assistiran al pitjor i més pervers de la condició humana: l’absurd i l’estupidesa que poden niar en conceptes i valors elevats com la lleialtat i l’honor, la glorificació de la violència, la imaginació inesgotable amb què la crueltat deixa la seva empremta sobre el món... Rothmann opta per relatar tot això d’una manera tan cenyida, i amb un to tan contingut, que el lector no es veu immers en l’experiència de la guerra sinó que més aviat se sent espectador d’una estampa bèl·lica.

El gruix central de la novel·la està narrat en una tercera persona focalitzada en el personatge d’en Walter, a qui seguim en el seu periple per trobar la tomba del seu pare i de qui llegim les cartes que va enviant a casa, però és el personatge d’en Fiete qui, pel fatalisme sarcàsticament lúcid amb què ho observa tot, s’emporta les millors escenes. Tot i que també resulta força familiar, l’amistat entre els dos protagonistes és un dels punts d’interès de la novel·la.

Morir a la primavera s’obre amb un pròleg i es clou amb un epíleg en primera persona d’un narrador que és el fill d’en Walter. Són una obertura i una cloenda interessants però extemporànies, que no encaixen bé amb el conjunt, com si l’autor hagués volgut tractar el tema del silenci intergeneracional, que va marcar la segona meitat del segle XX alemany, però hagi dubtat si tractar-lo des del sobreentès poètic o des de la veritat descarnada i, a la fi, s’hagi quedat en un fallit i poc loquaç terme mitjà.