JORDI NOPCA

"En una novel·la no has de saber mai on ets"

"En una novel·la no has de saber mai on ets" / RUTH MARIGOT Zoom

Quin ha estat el punt de partida de Divorcio en el aire (Mondadori), i de quina manera has treballat la novel·la?

La meva intenció era explicar les transformacions psicològiques i físiques que provoca el pas del temps. El repte tècnic era treballar molt les transicions, perquè és una novel·la amb un flux que va cap endavant però que tira constantment cap enrere... Volia que el llibre fos com una onada textual sense caure en el bloc de text, un experiment que ja s'ha fet, i en alguns casos molt bé. El primer de tot va ser trobar la manera d'expressar-se del personatge principal, en Joan-Marc, i a partir d'aquí vaig anar provant situacions.

Joan-Marc Miró-Puig parla des de la crisi dels quaranta. El primer que recorda és l'estada en un balneari per intentar salvar el matrimoni amb la Helen. Aquesta situació inicial -i molts altres detalls escampats per tota la novel·la- converteixen Divorcio en el aire en un llibre amb sentit de l'humor.

Mentre l'escrivia estava convençut que feia una comèdia. Ara bé, és una comèdia en el to: des del principi vaig eliminar els gags, les caigudes i els jocs de paraules. El meu humor està present en la manera de mirar, i en alguns moments em divertia forçant la truculència. De moment, tinc la sensació que s'està llegint com una novel·la molt seriosa... Em va passar el mateix amb Hilos de sangre . M'agrada pensar que el personatge no es pot prendre seriosament però que la matèria del que explica sí que és seriosa.

Has optat per la primera persona.

Sí. En Joan-Marc era un personatge secundari d' Hilos de sangre , una novel·la en què tothom tenia superpoders menys ell. Aquí li he volgut donar l'habilitat de la narració. És exagerat i tendenciós, sempre intenta fer pena, perquè el que vol és recuperar la parella a partir del que explica. La suspensió del judici era molt important: volia que el lector no tingués pressa a treure conclusions sobre el llibre. L'autor no s'ha d'oferir com a viarany de la lectura.

¿Per això has optat per encadenar records no cronològics?

En una novel·la no has de saber mai on ets. La sorpresa pot arribar en qualsevol pàgina. Hi ha un tipus d'originalitat que té a veure no únicament a pautar molt una forma: a mi m'agrada molt treballar l'estructura, però una vegada ja tinc el material. Alhora, vull que aquesta estructura quedi amagada. Hi ha un text molt interessant d'Orhan Pamuk en què diu que les novel·les contemporànies juguen a amagar el seu centre. A Hilos de sangre podia semblar que estava fent chick lit , però després es converteix en una novel·la política. Un lector em deia, fa poc, que aquí no resolc la història del balneari, i és legítim pensar així, però és perquè aquella narració es transforma en una altra cosa.

Quan en Joan-Marc té curiositat per algun tema, ho investiga a la Viquipèdia, a Google o a Discovery Channel. No recorre mai a cap text.

Això era una idea programàtica. La majoria d'escriptors tenim la tendència a escriure amb molta autoconsciència. La meva intenció era desprendre'm de la cita i de l'erudició literària, i també pretenia que el personatge reflectís com amb els materials de la societat -sense una estructuració cultural al darrere- s'intenta assumir la velocitat dels nostres temps. Si citava algun llibre, les paraules quedaven incloses en el mateix text, sense referenciar-les. Hi ha una part del llibre que és un diàleg directe amb Cartes d'aniversari , de Ted Hughes, en què el pare de la Helen és equiparat al pare de Sylvia Plath.

La depressió de la Helen és un dels punts que s'exploren a fons a la novel·la.

A simple vista, en Joan-Marc podria ser vist com un maltractador, però més enllà d'això una de les preguntes que em feia mentre escrivia era: com ens organitzem en el món actual? No haver de dependre de l'Església ni de la família em sembla perfecte... però hi ha tot un seguit de gent que té problemes per viure, i s'aferra a discursos pseudomedicinals. És el cas de la Helen, que en un determinat moment del llibre recorre a Jovanotti.

En surten algunes màximes: "No te aman porque eres bella, eres bella porque te aman ". O bé: "La sangre menstrual es sagrada: pinta con ella tu autorretrato ".

Són frases exactes d'ell. El tarot no em sembla neutre, però l'autoajuda tampoc, moltes vegades és cínica i fins i tot perjudicial... Sigui així o no, la novel·la no fa aquesta mena de judicis, sinó que es demana què porta una persona a interessar-se per això.

¿Podríem dir que si Hilos de sangre era un llibre sobre la família aquest és sobre la parella?

Divorcio en el aire és una novel·la sobre una parella. Hi explico "l'enamorament de la sang" d'una parella jove, però també què passa més endavant, quan ell ha de superar l'estereotip i descobrir la dona que és la Helen.

L'escenari principal és Barcelona. Jugues amb els estereotips del personatge.

En Joan-Marc s'entrebanca amb aquests estereotips. De vegades li surt bé, perquè a partir d'algunes consideracions arriba a treure idees interessants. En això recorro a les novel·les del segle XIX -d'Eliot o de James- en què hi ha una preparació de l'epifania, que tot sovint arriba a través del paisatge.

Aquest novembre publicaràs tres contes en català.

El llibre es diu Les parelles dels altres , i sortirà a LaBreu. Els ha traduït Joan Todó.