La novel·la, aquest gènere ambigu que ha mort, ha reviscolat, ha tornat a agonitzar i ara viu una mena d’alegre decadència entre l’Escola de la Banalitat -encapçalada pel Noruec Prolix- i els lúcids llampecs de J.M. Coetzee i pocs més, és el tema d’aquest assaig o conferències enquadernades que Javier Cercas va impartir a la càtedra Weidenfeld de Literatura Comparada Europea d’Oxford, i on ens proposa una nova teoria sobre el gènere, que ell denomina la teoria del punt cec. Després de fer professió de modèstia en paraules d’Auden -“ Las opiniones críticas de un escritor deben tomarse cum grano salis ”-, però tampoc sense fustigar-se -“ salvo en los malos momentos, no me considero un escritor del montón ”-, ens avança que aquest punt cec el trobem en novel·les com El Quixot, Moby Dick o El procés (el de Kafka, no el d’Artur Mas), i a les del mateix Cercas, i és un punt a través del qual no es pot veure res, tot i que és precisament a través d’aquest punt que les novel·les hi veuen, és a dir, il·luminen. Sí, potser cal explicar-ho una mica.

Però abans, i mesurant el suspens amb habilitat, Cercas ens ofereix un apartat que titula “La tercera verdad”, que no és gens messiànica ni religiosa, sinó una mena de justificació de per què el seu llibre Anatomía de un instante, que fins ara havíem considerat una mena de visió personal del 23-F, és una novel·la. Cercas ens proposa acostar-nos a aquest gènere mestís o degenerat -és a dir, sense gènere- des de l’obra d’autors tan diversos com Perec, Julian Barnes, Coetzee, Musil o Broch, per arribar a la conclusió que la novel·la pot ser qualsevol cosa. Bé, la veritat és que no ens ve de nou i, de fet, 30 pàgines més tard ens és totalment indiferent que Anatomía de un instante sigui una novel·la o no (tot i que potser ens hauria agradat que fos més curta). A l’apartat que porta per títol “El punto ciego” arribem per fi a la definició del concepte: el forat que, segons Valéry, l’autor ha d’obrir al lector perquè entri al seu món fictici, un espai que és el de l’ambigüitat. Això ja ens sona més.

Un escollit discutible

De seguida ve tot un apartat dedicat a Mario Vargas Llosa, a qui posa com a exemple de gran autor en llengua espanyola, segons ell en un Olimp de cinc obres mestres al qual no s’acosta cap altre autor en la seva llengua. Aquí hem de fer una parada i respirar fondo. Almenys se m’acuden quatre autors amb un corpus tant o més important: Cortázar, Onetti, Bioy Casares i García Márquez. Però tot té una explicació: més endavant confessa Cercas que, quan va publicar Soldados de Salamina, Vargas Llosa li va dedicar un elogi desmesurat que el va deixar perplex. L’apartat sobre Vargas Llosa, gairebé tot ell una anàlisi de La ciudad y los perros, té una doble funció: tornar l’elogi multiplicant-ne l’extensió i reciclar un text aparegut a l’edició del 50è aniversari del llibre de l’autor peruà.

L’últim apartat, “El hombre que dice no”, el dedica a la sempre delicada figura de l’escriptor “compromès”, i qui rep sempre en aquests casos és Sartre, que a més de dogmàtic era lleig. Perquè quan l’11 de setembre del 2001 -mentre algú aliè a la màgia del moment trencava el finestral d’un McDonald’s- Cercas i Vargas Llosa es van conèixer, el segon li va dir que el considerava un escriptor compromès, la qual cosa el situava a l’altura dels autors que per a ell eren exemples de compromís: J.M. Coetzee i Kenzaburo Oe. Per acabar, Cercas proposa un nou intel·lectual que prescindeixi de qualsevol fe política inamovible que no sigui la fe en la democràcia, entesa com un sistema polític imperfecte però infinitament perfectible. ¿No devia estar pensant en Pedro Sánchez?