ELS LLIBRES I LES COSES

La nostàlgia eròtica del professor Byung-Chul Han

Byung-Chul Han, filòsof d’origen coreà format a Friburg, defineix l’ésser humà actual com un “subjecte narcisista del rendiment” abocat a la “depressió de l’èxit”. Què vol dir, exactament? Doncs que si els nostres avis es movien per un sentit del deure, ara ho fem empesos per una motivació de l’ego. Abans l’impuls era extern, ara és intern. Abans l’altre comptava, ara sobretot comptem nosaltres mateixos. Abans algú ens manava, ara ens manem.

Han explica: “La crida a la motivació, a la iniciativa, al projecte, és més eficaç per a l’explotació que el fuet i l’ordre. El subjecte del rendiment, com a empresari de si mateix, sens dubte és lliure en la mesura que no està sotmès a ningú que el mani o l’exploti; però no és realment lliure, ja que s’explota a si mateix, per més que ho faci amb total llibertat. L’explotador és l’explotat”. S’assembla, per tant, a l’esclau hegelià, però sense amo, voluntàriament.

Aquest és el nucli argumental de l’assaig breu La agonia del Eros, publicat per Herder. Seguim amb el fil que estira Han: “La proclamació neoliberal de la llibertat es manifesta, en realitat, com un imperatiu paradoxal: sigues lliure. Precipita el subjecte a la depressió i l’esgotament”. Llavors, “el tu pots fins i tot exerceix més coacció que el tu has de. La coacció pròpia és més fatal que l’aliena, ja que no és possible cap resistència contra un mateix”. Byung-Chul Han creu que l’individu ja no és entès com un subjecte sotmès, sinó com el desenvolupament d’un projecte. De manera que “qui fracassa és, a més, culpable”.

I el títol, què? Vegem-ho: el subjecte narcisista del rendiment veu el món i, per tant, els altres i, per tant, el sexe i l’amor, és a dir, Eros, com a projeccions de si mateix. El sexe ja només és rendiment i “la sensualitat és un capital que cal augmentar”. L’altre passa a ser un mer objecte. Quan tot és iniciativa i projecte, quan tot és un objectiu personal, quan l’únic principi és el rendiment, ja no hi ha lloc per a l’amor “com a ferida i passió”. És, efectivament, l’agonia de l’Eros. L’amor ha estat domesticat, instrumentalitzat, s’ha convertit en un objecte de consum, en un càlcul hedonista i narcisista, aliè a tota transcendència o transgressió: “L’home actual roman igual a si mateix i busca en l’altre tan sols la confirmació de si mateix”. El jo s’ha carregat l’Eros.