HE LLEGIT NO SÉ ON

Si només ens quedessin 24 hores

Si només ens quedessin 24 hores / XAVIER BERTRAL NANCY KASZERMAN Zoom

D’Oliver Sacks a Martin Luther King, passant per Jaume Perich

El neuròleg Oliver Sacks sap que té els dies comptats i, doncs, creu que s’ha de concentrar en l’essencial. “M’he de centrar en mi mateix, en la meva feina, en els meus amics. No tornaré a mirar el programa d’actualitat NewsHour cada nit. No tornaré a parar atenció a la política o a les discussions sobre el canvi climàtic”, assegura a l’article del New York Times en què anuncia que pateix càncer terminal. La situació al Pròxim Orient o el canvi climàtic són temes de futur, i ell només té present. “No és una qüestió d’indiferència, sinó de distància”, diu l’autor de llibres tan absolutament fascinants com L’home que va confondre la seva dona amb un barret, publicat per Proa.

El poeta Joan Margarit (Sanaüja, 1938) descriu aquesta mateixa sensació a l’epíleg del seu nou poemari, Des d’on tornar a estimar, també a Proa, parlant del procés d’envellir. Ell sí que fa servir la paraula indiferència, però ho aclareix: “No indiferència en el sentit d’absència d’interès, contigua amb el significat de la paraula egoisme. La indiferència a què em refereixo estalvia l’angoixa pel que no és fonamental i pel que és ineluctable, allò que, sent important, fins i tot transcendent, un no podrà canviar mai. Veïna de la lucidesa, ens allibera justament del que és superflu i del que és inútil”.

La imminència de la mort ens empeny a quedar-nos sols amb el nostre jo més íntim. Martin Luther King va dir que si el món s’hagués d’acabar demà, ell avui encara plantaria un arbre. Però Luther King era un heroi, un lluitador amb totes les lletres. Els qui no som herois ens identifiquem més amb el que va respondre Jaume Perich quan li van preguntar què faria si sabés que li queden 24 hores de vida. “Me les passaria plorant com un desesperat”, va admetre l’humorista. Jo era una nena, Perich era viu i aquella resposta -en un qüestionari de la revista satírica Sal y Pimienta - em va quedar gravada per sempre.

Joan Margarit, el fred moral i els poemes que vénen de dins

Dimecres al vespre, Antiga Fàbrica Estrella Damm. Joan Margarit (autor del “poema de la setmana” triat pel diari britànic The Guardian ) ha recitat uns quants versos i ara atén el públic. Algú li comenta que hi ha poemes que vénen de fora i ell ho desmenteix: “A mi de fora no m’ha arribat mai cap poema. El poeta només pot treure el poema de la pròpia vida. I el lector hi ha de trobar la seva, de vida. Fer un bon poema és una missió impossible”.

Per protegir-nos del fred moral, la poesia sembla més eficaç que el politiqueig. “Si el que ocupen els nostres interessos i inquietuds són només assumptes com la política, vol dir que estem posant l’accent en el que tenim de gregari -opina Margarit-. I tot el que és gregari tendeix a sustentar el menyspreu. L’admiració profunda, la que no és mimètica, ve de la individualitat”.

L’editor premiat adopta la tàctica del partit a partit

Admiració profunda. És ben bé el que professem els periodistes llibrescos cap a Jordi Herralde (Barcelona, 1936). N’ha quedat constància amb la concessió a l’editor d’Anagrama del primer Premi Ressenya, atorgat per l’Associació de Periodistes Culturals de Catalunya.

Pregunto a Herralde si a partir del 2 de gener del 2017, data en què deixarà formalment la direcció d’Anagrama, el seguirem veient a les rodes de premsa. Fa seu el mantra de Simeone: “Partido a partido”. I afegeix: “Tinc un dia a dia tan ple que no em queda temps per jugar a futuròleg”. És una manera d’intentar guanyar la partida al futur: fer com si no hi fos. Perquè potser no hi és. No està escrit enlloc que el mestre Oliver Sacks s’hagi de morir abans que tu ni abans que jo.