Me l’he creuada no fa gaire pel carrer i ens hem saludat amb un bon dia i un somriure distret. Anàvem juntes a escola. Era una nena que no solia cridar l’atenció ni per bé ni per mal. Era amable, sempre somreia, però no era especialment divertida. Tenia unes faccions dolces, s’assemblava una mica a la Nancy, llavors la nina de moda.

Quan vam passar d’infants a adolescents, va començar a destacar. Un poeta carrincló diria que va florir. Va mantenir el rostre de nina en el qual, tot d’una, els llavis molsuts havien agafat protagonisme i els ulls, ametllats, hi posaven un toc exòtic. Però el canvi substancial es va produir al cos. Aquella criatura llargaruda va desaparèixer i vam descobrir una noia esvelta, de pits rodons que miraven enlaire i cintura estreta. A classe de gimnàstica, els nois quedaven embadalits amb aquelles cuixes llarguíssimes i el culet arremangat, que empresonava en uns shorts curts de color blau marí.

I, de sobte, les altres vam quedar arraconades. Els nois se la rifaven, la convidaven a gelats i li regalaven bolis de colors. En Santos -conegut com a Pitagorín- fins i tot es va oferir per fer-li els treballs i deixar-se copiar als exàmens. Ella es deixava estimar per tots però només tenia ulls per a un: el més atractiu i simpàtic, el guapo. Totes n’havíem estat enamorades i ell ens menyspreava. Només sortia amb noies més grans i ensenyava fotos de les guiris que es lligava els estius a Calafell. Si haguéssim estat en una pel·li americana serien el capità de l’equip i la líder de les animadores i els hauríem escollit reis de la festa de graduació. L’envejàvem.

Vaig saber que s’havien casat. Vam coincidir en algun partit de bàsquet dels nanos. Tots dos havien envellit bé, feien goig encara.

Abans de la mitja part algú ja m’havia explicat les banyes que ell li posava: tothom ho sabia i ella ho passava molt malament. Ara, quan em saluda amb aquest somriure que no ha perdut mai, el de Nancy, em pregunto si s’ha penedit d’haver-se casat amb el més guapo.