Crítica
SIMONA ŠKRABEC

La vida nòmada convertida en escriptura

En el cas de Maria-Mercè Marçal, la literatura i la vida es confonen completament. Lluïsa Julià publica ara la primera biografia de l'autora

La vida nòmada convertida en escriptura Zoom

Maria-Mercè Marçal -diu Lluïsa Julià, autora de la seva primera biografia, que acaba de publicar Galaxia Gutenberg- es diferencia per la seva radicalitat d’experiència de totes aquelles persones de la seva generació que si bé cultivaven idees polítiques molt audaces, a l’hora de realitzar-les es feien enrere. Ella, en canvi, ho duia tot fins a les últimes conseqüències, vivia tal com s’havia proposat viure.

Marçal era “una persona de poble petit i econòmicament deprimit”, diu Julià. “A més, els seus pares, per una qüestió d’herències, van haver d’abandonar la casa pairal i adaptar-se a una vida modesta -continua-. I de cop i volta, Marçal va arribar a Barcelona i evidentment ho volia absorbir tot, la ciutat la va enlluernar”. A la universitat, Marçal es va integrar al grup de poetes de la mà de Ramon Pinyol, el seu futur marit. Tot i que més tard es van distanciar, li estaria agraïda per haver-la introduït als cercles artístics. Aquest període va estar marcat també per la creació de l’editorial Llibres del Mall i la publicació del seu primer poemari, Cau de llunes, amb el qual va guanyar el premi Carles Riba el 1976. En aquells moments l’autora tenia 24 anys.

La seva vida pública va experimentar un gir quan va començar a militar al Partit Socialista d’Alliberament Nacional (PSAN). La seva acció política va estar guiada des del principi pel lema de Lev Trotski d’actuar sempre “des d’ulls de dona”. Va aprofundir el seu activisme a través de la Universitat Catalana d’Estiu de Prada de Conflent, on va muntar la secció de feminisme. Va abandonar aquesta doble militància, política i feminista, a causa del desencant amb la manera com s’estava organitzant la democràcia i es va bolcar completament en l’escriptura. Quan les estructures polítiques es van tornar massa rígides i impermeables les va deixar perquè necessitava un espai amb més llibertat. El seu objectiu anava molt més enllà de modificar la realitat política concreta. Marçal s’havia proposat crear tot un imaginari nou a través de la poesia.

La biografia també és un retrat generacional

“Les etapes de la seva vida són molt marcades”, explica Julià a Maria-Mercè Marçal. Una vida. Marçal va viure a Ivars d’Urgell només fins que va fer deu anys, llavors va anar a estudiar a Lleida i després a Barcelona. Es va decidir per “una vida nòmada” no només en el sentit literal. Anava superant etapes vitals marcades per compromisos amb les grans causes, i aquest procés d’evolució és el que recull la seva poesia.

Des del naixement de la seva filla Heura el 1980, va batallar perquè ella mateixa fos acceptada com una mare soltera, i també esperava l’acceptació del seu lesbianisme per part de tothom. “Va ser molt valenta -recalca Lluïsa Julià-, de parlar de tots aquests aspectes de la seva vida públicament en el marc d’una societat encara molt tradicional”. Aquests passos li van suposar molts conflictes amb la seva pròpia família, el xoc amb el pare va ser brutal. Però Marçal sempre va poder comptar amb el suport de les amistats, al seu voltant s’havia creat un grup molt unit.

L’última etapa de la seva vida va començar el 1984 quan va conèixer Fina Birulés. D’entrada, la relació entre elles dues no va ser fàcil. “És com si, també juntes i alhora, una hagués volgut anar per sobre l’aigua i l’altra per sota. Ben curiosament jo, que sempre he tingut pànic a l’aigua de debò, soc la que ha volgut nedar per sota de l’aigua metafòrica!”, confessava Marçal a les pàgines de la novel·la La passió segons Renée Vivien en una clara al·lusió autobiogràfica. El diagnòstic de càncer de pit va arribar l’estiu del 1996, en el moment que van decidir anar viure juntes després de dotze anys de relació.

La satisfacció i la il·lusió de poder-se realitzar tal com s’havia imaginat, amb la filla Heura sempre al costat, es van estroncar de cop. El procés de la seva malaltia va establir un paral·lelisme tràgic amb la novel·la sobre la poeta francesa, publicada el 1994, com si intuís que la seva pròpia vida també s’acabaria prematurament. Renée Vivien, nascuda a Londres amb el nom de Pauline Mary el 1877, va morir a París amb només 32 anys.

Una biografia que es llegeix com una novel·la

Aquesta biografia de Maria Mercè Marçal parteix d’una motivació estrictament personal, perquè Lluïsa Julià va compartir amb la poeta amistat i projectes comuns. A més, Julià es va adonar que el context històric dels anys 70 i 80 ja no els resultava evident. Estem davant d’un llibre fet amb molt d’amor, que a més va exigir la participació de desenes de testimonis.

El gran risc aquí va ser, confessa Julià, la mateixa naturalesa de la memòria humana, que tendeix a modificar els fets. Escriure una biografia significa saber com teixir una trama coherent a partir dels relats orals, que acostumen a ser fragmentaris. Calia convertir una vida viscuda a fons en un relat articulat, però que fos capaç de captivar el lector i posar de relleu els aspectes més decisius de la personalitat de la poeta i els motius que la duien a escriure.

La tradició de fer biografies literàries a Catalunya és prou escassa i la vida íntima encara avui és sovint vista com a tabú. Lluïsa Julià ja s’havia dedicat abans a estudiar les vides de Joaquim Ruyra, Maria Antònia Salvà o Maria Àngels Anglada, entre d’altres. La biògrafa destaca que en la majoria d’aquests casos sorgeix el problema de l’accés als documents de caràcter privat. Encara hi ha poc costum de dipositar els materials en arxius o biblioteques on podrien classificar-los i fer-los accessibles de manera ordenada als investigadors. Fina Birulés i Heura Marçal són un cas excepcional perquè no han posat mai cap entrebanc ni pel que fa a l’accés al material ni a revelar cap mena de fet rellevant per comprendre el transcurs de la vida de la poeta.

Més continguts de llegim