SOMIATRUITES
TONI PADILLA

Umberto Nobile: el napolità que va travessar el pol Nord

Nobile, un militar italià enamorat dels dirigibles, va desafiar Mussolini, la llei de la gravetat i també el fred amb les seves aventures àrtiques

Nobile amb la seva gossa Titina, que el va acompanyar al pol Nord / ARA Zoom

Lauro és una vila a prop de Nàpols plena d’oliveres. El típic poble mediterrani on el sol et torra el clatell, d’hiverns suaus i avis a la porta de casa veient passar la vida. Lauro és el poble on va néixer Umberto Nobile, fill d’una família que havia sigut molt poderosa, però que durant el segle XIX va caure en desgràcia quan es va posicionar en contra de la unitat italiana defensant el regne borbònic de les Dues Sicílies amb les armes. Una família amb personalitat, vaja. Tanta, que Nobile, un home del sud, va passar bona part de la seva vida somiant travessar el pol Nord.

Umberto Nobile sempre anava a contracorrent. Llicenciat en enginyeria industrial mecànica a Nàpols, durant la Primera Guerra Mundial va ser admès en un programa per desenvolupar la força aèria italiana. Nobile, en lloc d’enamorar-se dels avions, somiava en els dirigibles. De fet, durant aquella època molts consideraven que els dirigibles eren el futur. En acabar la Gran Guerra, en què va guanyar unes quantes medalles, va marxar becat als Estats Units i va residir un any a Ohio. Quan va tornar a Itàlia tenia moltes idees per desenvolupar dirigibles, però en aquests mesos d’absència Itàlia havia canviat. Bàsicament, Mussolini havia pujat al poder i Nobile va topar amb el general Arturo Crocco i l’aventurer Italo Balbo, els homes que van passar a controlar la força aèria italiana un cop Mussolini va tenyir de negre Itàlia. Consideraven que calia apostar pels avions, i no pels dirigibles. Per un cop, els feixistes tenien raó, ja que el destí dels cels estava destinat a ser controlat pels aeroplans.

Però un italià amb un somni no accepta fàcilment la derrota. Nobile va defensar que els dirigibles tenien més recorregut que els avions, i va tenir la gran oportunitat de demostrar-ho quan va entrar en contacte amb el noruec Roald Amundsen, el primer home que havia arribat al pol Sud, el 1911. Amundsen era una llegenda gràcies a aquesta fita: havia derrotat en la cursa antàrtica el britànic Scott. Ara Amundsen, que era un paio bastant esquerp, volia ser el primer a arribar al pol Nord volant i Nobile volia demostrar que els dirigibles podien fer-ho. Es van convertir, doncs, en socis, en un projecte pagat pel multimilionari nord-americà Lincoln Ellsworth.

Nobile va construir un dirigible i Amundsen el va batejar amb el nom de Norge [Noruega] per amagar que era una nau italiana. El març del 1926 Nobile va sortir de Roma cap a Anglaterra, on va fer escala. Després va seguir fins a Oslo, on va recollir els noruecs, i d’aquí fins a les illes Svalbard, fent escala a Leningrad. Finalment, van travessar el pol Nord i van arribar a Nome, Alaska. El vol, Rome to Nome [De Roma a Nome], tal com el va batejar la premsa, va ser un èxit, malgrat que la relació entre Amundsen i Nobile no va ser gens bona, ja que el noruec es volia quedar tota la glòria per a ell solet.

El 1927 Nobile va planificar una segona expedició amb un nou dirigible, batejat com a Italia, ja sense Amundsen. Però el dirigible va estavellar-se a les illes Svalbard i molts tripulants van perdre-hi la vida. D’altres van esperar el rescat durant setmanes. Mussolini, que mai havia vist amb bons ulls Nobile, no va ajudar gaire. De fet, el rescat el va fer una flota internacional. Nobile i la seva gossa Titina, que sempre l’acompanyava, van ser rescatats per un trencaglaç soviètic. Va ser llavors quan va descobrir que Roald Amundsen havia intentar rescatar-lo, malgrat que no es portaven bé, però havia perdut la vida quan el seu avió es va estavellar al mar.

Nobile va sobreviure i va seguir desafiant els feixistes, ja que va marxar a la Unió Soviètica per ajudar la força aèria local i no va voler lluitar amb l’exèrcit italià durant la Segona Guerra Mundial. El 1946 va ser escollit diputat com a independent a les llistes del Partit Comunista. Va morir vellet a Roma, amb 93 anys, explicant les seves aventures als seus nets.