Crítica
JAUME CLARET

Tecnologies d’Idiotització col·lectiva

'Àngels i robots' de Jordi Pigem. Viena. 152 pàg. / 16 €

Tecnologies d’Idiotització Col·lectiva Zoom

Entre els projectes inacabats, el catedràtic felanitxer Llorenç Valverde sempre em menciona un futur article per mostrar com Facebook s’ajusta perfectament a la definició de culte religiós estàndard. A més de fer palesa la centralitat de les xarxes socials i la tecnologia en les nostres vides, la idea -menys estirabot del que es pugui pensar- revela com la nostra desatesa dimensió més transcendent segueix present malgrat la creixent secularització, i com el buit l’omple un nou déu creador del paradigma tecnocràtic.

El filòsof Jordi Pigem (Barcelona, 1964) ja té una àmplia bibliografia de denúncia d’aquesta deriva. Amb aquest nou assaig, 25è premi Joan Maragall, fa un pas més en aquesta anàlisi recordant-nos que és encara a les nostres mans recuperar una dimensió més humana i espiritual de les nostres vides. Fer-ho, però, demana despullar la falsedat de moltes de les actuals tecnoutopies i vindicar que és precisament en la transcendència on es troba l’essència humana.

A través d’un “text lúcid, crític, estructurat i vibrant” -en paraules de David Jou, autor de l’epíleg-, se’ns planteja una tria excloent: ser àngels o ser robots, “escollir entre un model d’enlairament i un de degeneració”, perquè estem davant de “models incompatibles”. No es tracta tant d’un neoludisme com d’una advertència davant el caràcter destructor de l’entorn (la crisi ecològica) i de l’interior propi (la crisi espiritual).

Lloat siau

Àngels i robots es desplega a partir de l’encíclica Laudato si’ del papa Francesc i de les aportacions dels filòsofs i teòlegs Romano Guardini (molt citat al text papal) i Raimon Panikkar (ben conegut per Pigem), a més de lectures ben eclèctiques però pertinents (Tolkien, Heidegger, Bauman...). De la mà de Jorge Bergoglio, es descriu l’actual sistema socioeconòmic dominant com a immoral, ja que “fa créixer les desigualtats socials i fa minvar la diversitat de la vida sobre la Terra”, sense tenir present que “el respecte per l’ésser humà i el respecte per la natura van plegats”.

Aquesta situació s’agreujaria davant la consolidació de l’anomenat paradigma tecnocràtic, en què la tecnologia ha passat de ser instrumental a central. La nostra creixent dependència ens hauria abocat a una hybris (arrogància sacrílega) deshumanitzadora en tant que oposada a la transcendència, a la vida interior, a la intangibilitat. Sempre connectats, sempre disponibles, sempre acompanyats, esdevenim robots sense ànima, perquè “no hi ha tecnocràcia sense repressió de la transcendència”.