EL LLIBRE DE LA SETMANA
JAUME CLARET

Pàtria catalana, Nació espanyola

'Nacionalisme espanyol i catalanitat' de Joan-Lluís Marfany. Edicions 62. 960 pàg. / 25 €

Pàtria catalana,
 Nació espanyola / CÈLIA ATSET Zoom

Quan el 1970 va fundar-se la revista Recerques, el seu subtítol ja explicitava quins havien de ser els seus interessos: història, economia, cultura. En aquest últim camp, calia aspirar a emmirallar-se en la nostra millor historiografia cultural: la de Jordi Rubió. Però l’apostolat de Joaquim Molas, un dels cinc cofundadors, no va convèncer uns deixebles que preferiren decantar-se per camins de vegades més a la moda i gairebé sempre més còmodes que no la cansada erudició. Dels moletes, Joan-Lluís Marfany en va ser l’excepció i, de Liverpool estant, ha impactat successivament en les tranquil·les aigües de la historiografia local amb cada nou llibre.

La polèmica és inherent al treball de Marfany. Després d’estudis decisius sobre el Modernisme, el catalanisme o la llengua, s’ha submergit en els anys de la Renaixença amb un primer volum del díptic amb què pretén revisar apriorismes i, sobretot, un relat dominant positivista i teleològic. La referència a la immersió no és casual. Com en tots els seus llibres previs, el canemàs crític és abassegador. La contundència argumental es reforça amb desenes d’exemples que, malgrat l’excel·lent prosa de l’autor, allarguen el volum fins a les gairebé mil pàgines. A pilota passada, potser l’eliminació d’alguns casos concrets o de la llarga digressió sobre el provincialisme hauria pogut alleugerir el volum final sense qüestionar el fet que estem davant la millor història del XIX català des de la que va publicar Josep Fontana el 1989.

L’invent de la Renaixença

Ja des del títol, Marfany mostra les seves cartes: després de la Guerra de la Independència, la burgesia catalana va apostar decididament per la construcció d’una nació espanyola moderna, mentre simultàniament cultivava un regionalisme català complementari i subordinat al primer objectiu. “Com més espanyola esdevenia aquesta burgesia, més catalana se sentia”, en un procés comú a molts altres països, on la identitat local servia per reforçar l’estat nació naixent.

La particularitat raïa, més aviat, en el protagonisme català, en la seva aposta per un model concret i en el seu fracàs parcial. La moderna identitat espanyola impulsada des de Catalunya sorgia estretament vinculada al liberalisme com a ideologia, al desenvolupament industrial i la creació d’un mercat interior a través del prohibicionisme primer i del proteccionisme després com a model econòmic, i a la invenció d’un marc cultural nacional únic a partir de la integració de la diversitat. “Els burgesos catalans sabien molt bé que la nació no es dona, sinó que s’ha de fer, i que la imbricació d’interessos i de funcions econòmiques era la via d’integració més poderosa i eficaç dels diversos elements heterogenis que n’havien de compondre el «conjunt harmònic»”. En altres paraules, també hi havia projecte més enllà del simplificador aranzel.

Però aquest model topava amb els sectors dominants de la política espanyola. L’anticastellanisme dels catalans tenia la seva torna en la catalanofòbia respecte a un projecte per a Espanya que es veia massa lligat a uns interessos particulars i amb uns protagonistes massa pagats de la seva diferència. Per a Marfany, la paradoxa és la coincidència en veure agendes ocultes en aquesta burgesia catalana decimonònica, tant per part dels polítics espanyols d’aleshores com per part de la historiografia nacionalista catalana d’avui.

El record de les glòries passades, el trasllat de les despulles d’Antoni de Capmany o la reinstauració dels Jocs Florals no cercaven cap “renaixença”, sinó reforçar un regionalisme ornamental, superficial i diglòssic, subordinat al nacionalisme espanyol en construcció. La tesi, esbossada ja en treballs previs com els de Josep Maria Fradera, suposa un autèntic torpede a una línia d’interpretació que Marfany qualifica de “criptoaustriacisme”, tot defensant que les nacions, contingents per definició, no són immanents, ni inamovibles. Però, amb la mateixa contundència, el seu fracàs interpel·la una nació espanyola més catalana del que l’al·lèrgia a la diferència li permet sovint reconèixer.