Crítica
NÚRIA JUANICO

L’últim concepte ideat per Bauman

'Retrotopia' de Zygmunt Bauman. Arcàdia / Paidós. Trad. Josep Sampere. 224 pàg. / 19 €

L’últim concepte ideat per Bauman / FIRMA FOTO XAVIER BERTRAL Zoom

El futur ha perdut l’esperança. Encadenada a una realitat insatisfactòria i sense perspectives de millora, la societat occidental ha passat de mirar endavant a mirar enrere. Aquesta és l’última gran reflexió que el sociòleg polonès Zygmunt Bauman va deixar escrita abans de morir al gener i que queda recollida a Retrotopia (Arcàdia / Paidós). El pare del concepte de modernitat líquida va engendrar una nova idea, en aquest cas al voltant de la visió idíl·lica del passat que, al seu parer, està adoptant la societat.

Batejada com a retrotopia, Bauman casa aquesta visió predominant amb el concepte clàssic d’utopia i en capgira l’essència. La utopia va sorgir fa cinc segles de la ment de Thomas More, que va anomenar així la idea d’un indret millor que encara no s’ha fet realitat. La retrotopia, en canvi, fa referència a un lloc idíl·lic que ha deixat d’existir. A partir de la creença que algunes situacions de temps enrere eren millors que les d’ara, el concepte evoca un escenari desconegut i que no s’ha experimentat. “Engloba visions situades en un passat perdut, robat o abandonat, però encara no mort del tot, en comptes d’estar lligades a un futur encara per venir, i per tant inexistent”, escriu el sociòleg. El predomini de la modernitat líquida, és a dir, d’una societat consumista i permanentment canviant, és el caldo de cultiu d’aquesta idealització del passat que anhela poder ressuscitar certs aspectes de la història per rectificar la realitat.

El progrés ens fa por

“Estem malalts de nostàlgia”, afirma Bauman. Què ha provocat aquesta epidèmia pels temps passats? A l’assaig, el sociòleg desenvolupa una àmplia anàlisi sobre els detonants de la retrotopia. Alguns són fàcils d’intuir, com ara els efectes de la precarietat i l’atur derivats de la crisi econòmica del 2008, que han impactat directament en la concepció social del progrés. Segons Bauman, el progrés “ens incita a témer una catàstrofe imminent en lloc de provocar-nos alegria pel fet d’anunciar més comoditats”. Es tracta, diu, d’una idea compartida sobretot pels millennials, la primera generació de postguerra que ha expressat “la por de perdre la situació socioeconòmica dels seus pares”. El temor a perdre la feina, que les nostres habilitats professionals deixin de ser rellevants o a la possibilitat de ser substituïts per robots també nodreix el concepte de retrotopia, però aquesta no beu només de les angoixes laborals. L’afebliment i la transitorietat dels llaços afectius, com també el rebuig a la multiculturalitat, ens aboquen, assegura, cap a un retorn al mateix tribalisme que descrivia Hobbes al Leviatan per justificar el paper d’un estat fort que eviti la violència de tots contra tots. Segons Bauman, aquesta tendència pren la forma d’un nacionalisme ferotge i, en paral·lel, és una resposta a les migracions massives. “La propensió irrefrenable a dividir els humans entre nosaltres i ells ha ressorgit a hores d’ara completament intacta”, precisa. Tot plegat es complementa amb un retorn a les desigualtats, que creixen sense aturador. En aquest sentit, l’autor sentencia que “la idea que els polítics s’han d’ocupar de la guerra contra la pobresa ha fracassat”.

La retrotopia també va lligada a un retorn metafòric a l’úter matern, que el sociòleg equipara amb la zona de confort que ens proporcionen els aparells electrònics. “És un indret on els únics sorolls que sentim són els ecos dels que fem nosaltres, i els únics llocs d’interès que hi veiem són els que reflecteixen els nostres propis interessos”, apunta. La mirada de Bauman sobre la retrotopia i tot allò que l’alimenta no és especialment optimista. Malgrat que no cau en el nihilisme, el sociòleg reconeix que té “poques esperances” que la societat posi fre a aquesta por del futur “encastada en un present inestable i incert fins a límits exasperants”.