Hi ha tasques imprescindibles que sovint no són reconegudes fins que algú no les bateja. Passa darrerament amb els mediadors culturals, els quals sobtadament han merescut l’atenció acadèmica i, amb moltes cometes, mediàtica. Què és un mediador cultural? Doncs algú que facilita l’intercanvi, que greixa la relació entre cultures i que sovint no ens fa millors sinó més feliços. A Catalunya n’hem tingut i, per sort, en tenim. Un d’ells és el poeta i traductor Xavier Farré.

Instal·lat a Polònia de fa anys, la seva ploma ha traslladat al català i castellà el bo i millor de la literatura eslovena i, sobretot, polonesa. Mi Europa, assaig d’assajos publicat el 1959 a París però que oficialment no va aparèixer a Polònia fins als anys noranta, ve signat per un gran nom de la literatura polonesa i mundial com és el premi Nobel de literatura Czesław Miłosz (1911-2004).

Nascut a Lituània, testimoni de l’aiguabarreig polític, ètnic i ideològic del període d’entreguerres, del sacseig consecutiu imposat pel nazisme i el comunisme, agregat cultural polonès a les ambaixades de París i Washington, exiliat a partir del 1951 primer a París i després a Berkeley i, finalment, retornat a la Cracòvia postcomunista; Miłosz comptava amb materials suficients per bastir un relat autobiogràfic. Les ressonàncies òbviament hi són, amb capítols tan personals com el juvenil viatge formatiu a Occident i la relació amb el filòsof Tadeusz Juliusz Kronski, Tygrys, però Mi Europa és sobretot “un llibre sobre un europeu oriental”, on se cerca transcendir l’experiència personal.

El lector de casa nostra no només haurà de superar el prejudici geogràfic per entendre el caràcter nuclear dins de la tradició europea d’aquests territoris i cultures tan llunyans, sinó també les mancances autòctones. I és que, des dels Pirineus estant, es té tendència a veure com a exòtica una part del nostre continent molt més integrada històricament en el tronc comú que no l’aïllada i aïllacionista Espanya contemporània. Miłosz precisament il·lumina amb el seu text les continuïtats i trencaments respecte del gran relat europeu.

Un equilibri inestable perdut

Fins a principis del segle XX, la mal anomenada Europa de l’Est es trobava plenament integrada en les dinàmiques polítiques i culturals de la resta del continent, emmirallant-se en París i Viena, vigilant de reüll alemanys i russos, i esdevenint territori de contacte entre dominis lingüístics, religiosos i tradicions diferents. Aquest equilibri inestable es trencaria amb el successiu impacte de les grans ideologies.

D’una banda, pel trasllat de l’ideal de l’estat nació a comunitats històricament barrejades i on les “tensions d’odi nacional” arribarien a extrems “difícils d’entendre per a gent de fora”, per després voler-se justificar apel·lant “a uns temps semillegendaris”, més falsos que reals. De l’altra, s’agreujarien amb la penetració “a través de l’osmosi” del marxisme, presentat “com el resultat inevitable per a tots els que van portar a les seves últimes conseqüències la visió científica del segle XIX”; però també de la resta de grans cosmogonies.

La convivència contemporània semblava exigir identitats monolítiques i, per tant, propiciava que s’aixequessin suspicàcies entre catòlics i jueus, entre lituans i polonesos, entre socialistes i liberals. Esperonats per aquestes noves ambicions, les “senzilles normes morals” van quedar arraconades i, d’aquesta manera, es va destruir “l’única cosa que pot redimir les nostres bogeries i errors: l’amor”.