Aquest és un llibre paradoxal. Comencem pel començament: Guillem Martínez és un cronista de nova fornada, tot i que ja porta anys a la trinxera, en el sentit que llaura un estil espontani, irònic, a estones demolidor però sempre atractiu. Són joves que van néixer per riure’s del mort i de qui el vetlla. Com es pot esperar, l’objecte preferit dels dards són sempre cerimònies, rituals o productes estimats per la majoria, en certa manera totèmics. Són, o eren, joves iconoclastes, que escriuen bé i fan de bon llegir. No és estrany que l’encàrrec o la vocació d’escriure contra el procés li hagués anat a parar. La gran ilusión vol ser la desconstrucció del procés, l’esventrament d’aquest moviment col·lectiu i la posada en evidència dels seus líders. I ho és. Però he dit abans que era un llibre paradoxal.

En efecte, Martínez comença amb una llarga explicitació de la història de Catalunya en relació amb Espanya que és força correcta. És un repàs interessant i lúcid, amb algunes pinzellades originals. Demostra el fet diferencial català i nega les esperances d’un encaix positiu. Més encara, estableix de forma contundent que Espanya no vol canviar, que és impossible que flexibilitzi les estructures i que, per tant, el federalisme és una utopia. Tanmateix, el que ha de fer el catalanisme, va dient, és el que ha fet sempre: mirar de modelar Espanya, aquesta Espanya que ell diu que no es deixarà modificar perquè les estructures de poder i les estructures mentals són minerals. L’últim Estatut, afirma, va xocar amb els mites del nacionalisme espanyol, no pas amb la Constitució. L’autonomia, afirma, no és sobirania. I doncs, què fem?

Unionisme sense sortida

Unionisme sense sortidaNo fem res. Perquè comença a analitzar el procés i canvia el to. Es torna setciències: ara us n’explicaré la veritat, per més mal que us faci. Els líders són uns inútils, tot es basa a xutar la pilota endavant (sense porteria), tot és manipulació i ànsies de poder; excepte la voluntat popular, que és mera credulitat del poble. En aquest relat hi posa anècdotes (algunes errònies), hi introdueix les retallades com a detonant (en diu “la mort” de l’estat del benestar!), carrega contra els partits, denuncia l’ANC, és urticant amb Artur Mas, lloa el 15-M… en fi. És el relat convencional de l’unionisme, sense sortida: no tindrem mai tercera via ni pacte fiscal, diu. Això sí, vaticina un govern d’esquerres no independentista de la mà d’Esquerra Republicana, que seria traïdora al procés. Hi ha tot un univers que es nodreix d’aquestes tesis i profecies, però cal dir que, posades sobre paper, no s’aguanten per enlloc. Els fets les desmenteixen cada dia.