Crítica
DAMIÀ ALOU

Bells i maleïts

'La muerte de la mariposa' de Pietro Citati. Gatopardo ediciones. Traducció de Teresa Clavel. 104 pàg. / 14,95 €

Bells i maleïts Zoom

Aquest llibre de Pietro Citati (Florència, 1930) sobre Zelda i Francis Scott Fitzgerald que acaba de publicar l’elegant i discreta Gatopardo Ediciones amb el títol, tan exacte com poètic, de La muerte de la mariposa, no és una biografia de la parella, com el de Kyra Stromberg que va editar el 2001 Muchnik Editores, ni tampoc una recreació novel·lada com la de Budd Schulberg El desencantado -publicada a Acantilado el 2004-, ni tampoc un estudi clàssic com el de Robert Sklar, que encara es pot trobar traduït en l’edició de Barral. És quelcom més agraït per al lector, un tipus de llibre només a l’abast d’algú del talent de Citati: un acostament literari a la mateixa literatura de Fitzgerald, una interrogació dels vincles més profunds que uneixen la seva obra amb la seva biografia, de com algú que va escriure algunes de les millors i més líriques pàgines de la literatura nord-americana es va veure abocat a una vida breu, desgraciada, plena de pors i d’alcohol. Citati, un dels assagistes més prestigiosos d’Itàlia, autor d’un llibre imprescindible sobre Kafka, i de qui Gatopardo ha publicat una biografia d’Alexandre el Gran i una altra de Katherine Mansfield, no ens aporta en aquest llibre dades noves sobre la parella, ni descobriments inesperats ni cap interpretació pretesament original ni abstrusa. Jo diria que el que aporta sobretot és ordre i comprensió, un punt de vista lúcid i intel·ligent, un fil que emmarca els episodis més importants de la seva vida, i, sobretot, com la seva unió i la seva fascinació/obsessió per Zelda van ser el motor de la seva obra i de la seva ànsia de triomf des que es van conèixer, el 1918. Perquè, com diu Citati: “El veritable misteri és com va néixer el seu art”.

L’assagista italià ens presenta un Francis Scott Fitzgerald que s’assembla molt al protagonista de la seva novel·la més famosa, Jay Gatsby, algú que només viu per fer realitat un somni de joventut, el compliment del qual només pot acabar tràgicament.

Entendre la pròpia desgràcia

“La recerca de la felicitat és el més gran i potser únic crim del qual nosaltres, en la nostra petita misèria, som capaços”, va escriure -i després va suprimir- a Hermosos y malditos, la seva segona novel·la. És l’època en què ells també són bells i -tot i que potser encara no ho saben- maleïts. També són famosos; ell guanya molts diners escrivint, i sempre sense èxit, intenten estalviar. Però la seva vida és desenfrenada, destructiva, d’estirar més el braç que la màniga: “Detesto l’avarícia i fins i tot la previsió”, diu Scott. És com si per poder construir el seu art, tot el que és material s’hagués de fondre sota els seus dits. I a poc a poc, copa rere copa, els Fitzgerald van perdre la pau i la salut i van abusar del seu amor. Tal com diu Citati, Scott mai va entendre per què, però els seus llibres van entendre el que ell no va entendre mai. I a poc a poc Zelda també va anar perdent la raó. Aficionada al ball des de sempre, als 27 anys va decidir que volia ser ballarina. Es va convertir en una mena d’obsessió: ballava tot el dia i tota la nit, davant d’un mirall, volia ser una Pavlova, però al final acabaria sent internada en un psiquiàtric. Poc abans de morir, Fitzgerald li escriuria a la filla: “Els malalts mentals són simples convidats a la terra, eterns estrangers que arrosseguen decàlegs trencats que no saben llegir”.

Cap amant de Scott Fitzgerald pot deixar de llegir aquest llibre breu, d’una intensitat que de vegades et deixa bocabadat, que és també una de les millors antologies de les pàgines de Fitzgerald, que Citati ens serveix amb una prosa igualment extraordinària.