Crítica
JOAN SAFONT

Apologia del Noucentisme

'La voluntat i la quimera' de Jordi Casassas Ymbert. Pòrtic 304 pàg. / 17 €

Apologia del Noucentisme / MANOLO GARCIA Zoom

El 6 de juliol de 1919, Jaume Bofill i Mates és elegit diputat provincial. Bofill -poeta amb el pseudònim de Guerau de Liost- representa el prototipus perfecte de jove intel·lectual professional noucentista pratià. Poc després de la seva elecció, se li tributa un homenatge, en què el socialista noucentista Rafael Campalans es declara portaveu de la nova generació i en què Bofill fa un discurs de marcat accent polític en un moment convuls, que tothom interpreta com una crítica a la política Catalunya enfora de Cambó, a la identificació del partit amb la defensa d’una classe davant la qüestió social i l’allunyament de les reclamacions catalanistes Catalunya endins. Tota una presa de posició que tindrà continuïtat en l’anomenada “defenestració de Xènius”, quan els joves intel·lectuals noucentistes es desfacin d’un Eugeni d’Ors que fins llavors havia exercit de Pantarca que tot ho manava o ordenava, i que, després de la mort de Prat (ara fa cent anys) i descol·locat pels efectes de la Gran Guerra, havia flirtejat amb l’obrerisme en les anomenades Gloses de la vaga i havia extremat el seu caràcter provocador i arbitrari. Destituït dels seus càrrecs a la Mancomunitat, el noucentista Bofill és l’encarregat de refutar l’antic mestre davant l’assemblea. Dos anys després, i amb una crisi social, política, nacional encara més aguda, Bofill participarà en la fundació d’Acció Catalana, una agrupació formada pels intel·lectuals professionals per fer ressorgir el catalanisme noucentista.

Heus ací el clímax del darrer llibre del doctor Jordi Casassas i Ymbert, catedràtic d’història contemporània de la Universitat de Barcelona. Especialista en la història dels intel·lectuals i la cultura, amb aquest llibre culmina una tasca engegada l’any 1977, quan es va doctorar precisament amb una tesi sobre Bofill i Mates, en una època dominada per una historiografia tan malfiada de les biografies com del moviment noucentista, caricaturitzat i condemnat davant el Modernisme, com un parèntesi reaccionari previ a l’esclat avantguardista. Avui, en un nou context de revalorització d’aquesta etapa fonamental i fundacional -no debades, aquests dies s’ha celebrat a Girona el II Simposi Internacional del Noucentisme, que va inaugurar dijous el president de l’Ateneu Barcelonès-, Casassas situa i defensa el Noucentisme com una llarga i influent cosmovisió fonamental entre el romanticisme renaixentista i el marxisme que tot ho va envair a partir dels anys 60, íntimament relacionada amb els moviments intel·lectuals i polítics de l’entorn, especialment francès i italià. Un marc europeu i mediterrani compartit que detalla abassegadorament.

La voluntat i la quimera, premiada amb el Carles Rahola d’assaig 2016, ressegueix les diferents etapes del moviment noucentista de finals del segle XIX fins a ben entrada la segona dècada del XX, n’assenyala els principals protagonistes i les principals aportacions teòriques a dreta i esquerra i els elements comuns i les principals plataformes d’intervenció, com la revista noucentista La Cataluña, que va esdevenir el mitjà d’expressió del grup en el seu pas, després del trasbals de la Setmana Tràgica, cap a la nova figura d’intel·lectual professional o funcionari de l’entramat institucional i cultural creat pel dirigent catalanista Enric Prat de la Riba, veritable eix vertebrador i catalitzador d’una generació noucentista que aspirava a manar i a influir en la Catalunya del segle XX.