Crítica
JAUME CLARET

Altres transicions

'El pacifista que pretenia volar una discoteca' de Joan Gasull. Llibres del segle. 260 pàg. / 20 €

La portada del llibre Zoom

El 24 d’agost del 1969, l’empordanès Francesc Tubau va ser detingut després de ser sorprès a la teulada de la discoteca Tiffany’s de Platja d’Aro amb vuit cartutxos de dinamita amb què pretenia iniciar una campanya antifranquista i contra el turisme. Amb 18 anys acabats de fer, el jove aprenent de terrorista, empatxat de radicalisme vagament anarquista i sense els mínims coneixements tècnics, va ser condemnat a 18 anys de presó per un consell de guerra sumaríssim. Amb ell també serien jutjats com a encobridors, tot i que finalment absolts, els seus dos companys de pis i recerca ideològica: Miquel Piñeiro i Joan Gasull. Precisament, aquest últim signa la versió novel·lada, però essencialment fidel als fets, d’aquell acte terrorista frustrat.

El pacifista que pretenia volar una discoteca té, a més, una doble voluntat. La primera es deixa entreveure ja amb el títol, i sorgeix de la polèmica recuperació del passat de Tubau per desacreditar-lo com a portaveu de la plataforma Aturem la Guerra. Repassant els fets entre el seu protagonista i la literària Alba, Gasull mostra l’espontaneïtat irresponsable d’aquells fets i la posterior evolució personal i ideològica de l’amic. Tot i que l’autoria sigui seva, el vistiplau implícit de Tubau s’evidencia en tot moment. En segon lloc, l’obra és també un retrat d’època, d’un moment i un entorn determinats: l’extrema esquerra antifranquista empordanesa a mig camí de l’activisme cultural i l’anarquisme. De la mà del trio protagonista, presenciem el despertar d’una consciència cultural i identitària, amb la redescoberta dels vells referents (de Carles Fages de Climent a Caterina Albert passant per les excavacions d’Empúries), la cristal·lització de la Nova Cançó (d’Ovidi Montllor a Maria del Mar Bonet, passant per Francesc Pi de la Serra o el més proper Josep Tero) i l’aparició de nous referents en l’horitzó immediat (les aleshores professores Isabel-Clara Simó i Maria Àngels Anglada).

La politització posterior no deixa de ser conseqüència lògica d’aquesta primera educació cultural i sentimental. Però en comptes d’acostar-se a l’oposició més establerta (el PSUC representat aleshores per Carles Caussa i Jordi Dagà) van derivar cap als corrents més radicals. D’alguna manera, El pacifista... impugna el relat canònic que ha volgut simplificar la diversitat de l’antifranquisme a catalanistes i comunistes, en la mateixa mesura que el relat oficial, personalitzat en l’obra de Victoria Prego, va fer amb la Transició.

Més continguts de llegim