Ni els premis Nobel s’escapen de les gires de promoció (per sort)
“És una ingenuïtat pensar que la literatura serveix per canviar el món. No ha passat mai. Si Dostoievski no hagués existit, el món seria tal com és. La literatura i l’art en general tenen una influència relativa. Influeixen en allò que transporta el riu però no determinen el camí per on passa el riu”.
M’ho va dir l’escriptor portuguès José Saramago el gener del 2001, durant una conversa que vam tenir amb l’excusa de La caverna, la primera novel·la que va publicar després de rebre el Nobel de literatura l’any 1988. Quina sort per als periodistes culturals que ni els premis Nobel puguin escapar-se de les gires de promoció. Quina sort més immensa. I quina paradoxa que l’economia (els interessos econòmics de les editorials) determini fins i tot l’agenda d’un escriptor tan crític amb el poder econòmic com era ell. “Només podem viure a dins del sistema o no tan a dins -sostenia Saramago en aquella entrevista-. Els marginats també viuen dins del sistema, formen part de les conseqüències negatives del sistema. L’única possibilitat per escapar del sistema seria anar-se’n a viure a una illa deserta, si és que encara en queden. Aquests dies compleixo les obligacions contretes amb l’editorial, però no em limito a promocionar la meva novel·la. Si haig de parlar durant una hora, parlo deu minuts sobre la novel·la i dedico la resta del temps a parlar de l’economia mundial, la política mundial i la injustícia social. Ningú pot dir que sóc un autor interessat únicament en el meu llibre”.
La glòria literària es guanya treballant divuit hores al dia
La literatura, com la vida, és una cursa de resistència. Un no tirar la tovallola malgrat tots els malgrats. Ho escrivia Jules Renard al seu diari: “El talent és una qüestió de quantitat. El talent no consisteix a escriure una pàgina, sinó tres-centes. No hi ha cap novel·la que una intel·ligència mitjana no pugui concebre, cap frase tan bella que un principiant no pugui construir. Cal alçar la ploma, reglar el paper, omplir-lo pacientment. Els forts no dubten. S’entaulen, suaran. Aniran fins al final. Exhauriran la tinta, gastaran el paper. És l’única diferència entre els homes de talent i els covards, que mai no començaran. En literatura només compten els coratjosos. Els genis són els més forts, els que s’escarrassen divuit hores al dia, infatigablement. La glòria és un esforç constant”.
No fa falta cremar els llibres per destruir una cultura
També hi ajuden les circumstàncies vitals, per descomptat. Saramago m’explicava: “El que va determinar la meva carrera literària va ser que, quan es va acabar la revolució, em van cessar com a director d’un diari. En aquell moment vaig decidir que no buscaria més feina i em dedicaria a escriure. No seria l’escriptor que sóc si la revolució hagués continuat”. I per què val la pena escriure? “Durant una època vaig dir que escrivia per ser estimat, de la mateixa manera que tots vivim per ser estimats -admetia el Nobel portuguès-. Després vaig començar a dir que escrivia per no morir, però això és una bestiesa, perquè tot s’acaba i la posteritat també. Ara em limito a dir que escric per comprendre”.
Ray Bradbury aconsellava als qui volien escriure que anessin per feina: “Escriu un relat curt cada setmana. És del tot impossible escriure cinquanta-dos relats dolents seguits”. L’autor de Fahrenheit 451 va deixar anar reflexions impagables, com aquesta: “No has de cremar els llibres per destruir una cultura. Només has d’aconseguir que la gent deixi de llegir-los”. O aquesta altra: “Estima el que fas i fes el que estimes”. Més clar, l’aigua: “Si no t’agrada el que fas, no ho facis”.
