HE LLEGIT NO SÉ ON

Les dones i els monstres de l’art

Les dones i els monstres de l’art / MICHAEL LIONSTAR/ARA LLIBRES Zoom

La quotidianitat, la tendresa, la traïció, les xinxes

“La meva idea era no casar-me mai. El que pensava fer era tornar-me un monstre de l’art. Les dones pràcticament no es fan mai monstres de l’art, perquè els monstres de l’art només es preocupen per l’art, mai per petiteses mundanes. Nabokov ni tan sols es plegava el paraigua. Vera li llepava els segells i tot”.

Tornar-se un monstre de l’art acaba sent “el camí que no vas agafar”, tal com li recorda el seu marit. A mig llibre la protagonista de la novel·la deixa de parlar en primera persona i veiem com passa a ser simplement “la dona casada”.

Títol de l’obra: Departament d’especulacions. Autora: Jenny Offill (Massachusetts, 1968). Estructura: fragmentària i magnètica. Temes: el matrimoni, l’ambivalència maternal, l’ambició artística, l’adulteri, la por. L’han publicat Amsterdam en català (traducció de Yannick Garcia) i Libros del Asteroide en castellà (traducció d’Eduardo Jordá). Porta una etiqueta que pot ser dissuasiva: “novel·la supervendes”, “fenomen literari al món anglosaxó”. De fet, l’èxit comercial ha sorprès l’escriptora fins al punt que s’ha arribat a preguntar si no ha escrit un llibre excessivament popular als ulls de lectors exigents com ella mateixa. Potser sí. Però, coi, quina traça que té per agafar-nos de la mà i conduir-nos entre invasions de xinxes, canells embenats, citacions (Yeats, Rilke, Buda, Martí Luter, Ovidi, Kafka -“escric per tancar els ulls”-, Emily Dickinson), consells d’escriptura i amors que necessiten una reanimació urgent.

Entre les obligacions domèstiques i l’ambició artística

Departament d’especulacions desprèn tanta veritat, i els punts de coincidència amb la biografia de l’autora són tants, que diries que estem davant d’un text cent per cent autobiogràfic, però ella assegura que el percentatge de realitat literal és inferior. En qualsevol cas, el dilema entre viure o escriure, entre ser una dona casada (i amb descendència) o abocar-se a la creació artística, segur que l’ha patit de primera mà. Abans d’aquesta, Jenny Offill havia escrit una única novel·la, quinze anys enrere. Una situació idèntica a la de la protagonista. “Em sembla que em dec haver saltat el teu segon llibre”, li diu un conegut que es troba pel carrer. “No -fa ella-. És que no existeix”. El conegut li pregunta si ha passat res i la dona respon amb un “sí”. Una resposta menys lacònica seria: “Les petiteses mundanes han devorat el monstre de l’art”.

La prosperitat de debò segons la saviesa budista

Segons els budistes -ho llegeixo en el llibre d’Offill, plagat de referències zen-, existeixen 121 estats de consciència. “D’aquests, només tres tenen a veure amb la tristesa o el patiment. Una gran part de nosaltres ens passem l’existència movent-nos cap aquí cap allà entre aquests tres”.

En un dels relats del volum 101 històries zen, de Nyogen Senzaki -publicat per Angle Editorial amb traducció i presentació de Ricard Vela-, un home ric demana a en Sengai que li escrigui un desig de prosperitat. En Sengai agafa un paper i escriu: “El pare mor, el fill mor, el nét mor”. L’home ric s’irrita: “T’he demanat que escrivissis alguna cosa per a la felicitat de la meva família! Quina mena de broma és aquesta?”. En Sengai li explica que no és cap broma, que el millor desig possible és que els membres d’una família es vagin morint per ordre: primer el pare, després el fill, després el nét. “D’això en dic jo una prosperitat de debò”.

No se m’acut cap veritat més universal. Quan la seva filla li pregunta “Tu et moriràs abans que jo?”, la dona casada de la novel·la d’Offill respon: “Sí. Sisplau”.