No és habitual llegir unes memòries d’infantesa amargues. He dubtat una mica a l’hora de triar el títol d’aquest article, però al final m’he decidit: el petit Josep M. Benet i Jornet va ser més aviat infeliç. Almenys aquesta és la sensació que projecta el llibre de records La catàstrofe de ser un nen (Ara Llibres).

El seu pare preferia les minyones que trobava a la sala Price que no pas la seva mare, un escarràs amb tendència a convertir “en tragèdies el que eren drames”. A ell, això sí, tots dos se l’estimaven enmig d’aquella postguerra, uns “temps entre patètics i adolorits”.

La família vivia en un pis de la ronda de Sant Antoni, al número 12, a tocar de la Moritz. Eren gent de barri, humil. Ell va anar als escolapis de la ronda Sant Pau, on confessa que va ser un estudiant “mediocre”. En el seu relat, tot ho és una mica, de mediocre, i gris i avorrit, començant pels estius mancats d’afecte que passava amb uns oncles al poble de Gironella, al Berguedà. Per part de mare, tenia un avi falangista, metge benestant de l’Hospitalet, a qui no va arribar a conèixer: el van assassinar al principi de la guerra. “M’esgarrifa el seu final, però l’avi no va ser una bona persona”, escriu. Per part de pare, l’avi era un pagès humil de les Borges Blanques, d’ERC, admirador de Macià.

El nen Josep Maria, escanyolit i malaltís, limita el seu paradís infantil als ous ferrats que li feia la mare, els tebeos que devorava, alguna sessió de cinema i el teatret de joguina que un dia li van regalar. Però també recorda les “promeses no complertes” dels pares, que anaven justos de diners i sovint es discutien. “Nosaltres no érem pobres, érem gent treballadora i de vegades no arribàvem a final de mes. Però el papa estalviava i podia tenir la seva petita vida paral·lela. Discreta”.

Va ser un nen nyicris i lector, que es barallava molt amb la seva germana gran, la Núria. “De vegades, quan em despertava, un servidor es demanava a quina hora del dia rebria una bufetada. Una plantofada. De la mare me’n queia cada dia alguna, sense fallar. No gaire forta, ho repeteixo. Les del papa eren molt més espaiades, però, carai, francament doloroses. De vegades es treia el cinturó, i som-hi. Tanmateix, i no és broma, el papa m’estimava molt, ens estimava molt. Malgrat les cleques, les carícies tampoc no faltaven. Sobretot per part de la mama”.