He aconseguit que les meves bessones de dos anys no “es caiguin” sinó que “caiguin”, almenys si parlen amb mi, però quan els pregunto “On és la pipa?” em responen amb un aplom encomiable “Aquí està” o “Aquí no està”.¿Diran algun cop “És aquí” o “Aquí no hi és”? Crec que sí. Tenen uns pares prou pesats en qüestions de llengua perquè, encara que només sigui per no sentir-nos, corregeixin la pauta que marca el món exterior.

L’ús de ser i estar és un dels fronts on el castellà se’ns menja. D’entrada en la llengua col·loquial i, a poc a poc, envaint la més formal. Té un terreny propici en la plural realitat dialectal. Però, deixant de banda els parlars meridionals -en què l’ús d’ estar en detriment de ser ja té potser massa arrels per fer-lo fora dels registres informals-, en bona part del domini, alguns usos de ser ara en decadència són encara prou vius per plantar-hi la trinxera.

És cert que en el català espontani de molts parlants les coses sempre estan i no són en un lloc, però diria que fer el pas de l’ estar al ser -en casos de mera localització- no crea greus incomoditats i hauria de ser una aposta disciplinada en tots els usos públics de la llengua. És un llençol a punt de perdre’s que encara podem salvar.

Per això és tan lamentable que l’entitat catalana amb més mitjans per fer les coses bé ens empaperi les sucursals amb l’eslògan “Arribem on està el teu negoci” (calc gairebé literal de “ Llegamos donde está su negocio ”).

I potser aquí no es tractava tant de canviar estar per ser com de pensar en català i dir el que, sense interferències, diríem: “Arribem fins on tens el negoci” o “Arribem on hi ha el teu negoci” o, simplement, “Arribem fins al teu negoci”.

No l’han pensat en català perquè és, com altres usos públics de la llengua que ens venen com a èxits de “la normalització”, un eslògan traduït. Qui paga per difondre’l té clar que, quan hi ha negoci pel mig, erosionar la identitat és un dany col·lateral assumible.