UN TAST DE CATALÀ

¿És necessari que tensionem el carrer?

Ja he dedicat més d’un tast als verbs postnominals. Són verbs de segona generació perquè deriven d’un nom d’acció que, al seu torn, deriva d’un verb. Dit al revés, d’un verb (per exemple trair ) se’n forma un nom (per exemple traïció ) i d’aquest nom, afegint-hi un nou sufix, se’n forma un altre verb (per exemple traïcionar ).

La norma, seguint el que dicta el sentit comú, tendeix a argumentar que un verb postnominal només és correcte si és necessari, és a dir, si el verb inicial no existeix (o és arcaic) o bé si el nou verb aporta un matís prou rellevant perquè no sigui un mer sinònim de l’inicial.

En la pràctica, però, les coses no són tan senzilles. Deixant de banda el poc sentit comú que mostra el DIEC entossudint-se a no entrar disseccionar -tan poc sinònim de dissecar -, la percepció de matisos no deixa de ser força subjectiva.

És lògic que condemnem el verb traïcionar, que no aporta cap matís al sentit de trair i que es fa servir per pressió del castellà. És menys clar, però segueix sent defensable, que acceptem fusionar, perquè si dos partits es fusionen potser no diem ben bé que es fonguin.

Però hi ha casos més límit. No és evident, per exemple, que ofertar (ara mateix no acceptat) no tingui un sentit més específic que oferir -el d’oferir un producte en venda- que el pot fer un terme útil en el llenguatge dels economistes.

En àmbits com aquest la norma hauria de ser més un referent que una barrera. El que ara no s’admet potser demà s’admetrà, i no ens hauria d’escandalitzar que sigui un ús orientat per criteris professionals el que s’avanci, perquè és l’ús el que fa evolucionar la norma i no al revés.

Tot això ho dic perquè algun lector no veu clar l’ús de tensionar. Si he de ser franc, jo tampoc. Sovint tensar ja fa el fet i, si no, podem crispar o fins i tot posar en tensió. Però si un ús sensible i professional, informat d’això, insisteix a no renunciar-hi, no descarto que algun dia entri al diccionari.