Professora i assagistaEn més d’una ocasió, Maria Aurèlia Capmany havia remarcat que l’entrada de la dona a la cultura es produeix per la ficció perquè és senzill i econòmic. I així ho va fer ella, tot i que als anys quaranta s’havia d’afegir l’imponderable de fer-ho en una literatura que vivia en plena clandestinitat. A Això era i no era, un dels seus llibres de memòries, explica que Necessitem morir, la seva primera novel·la, finalista a la primera convocatòria del premi, clandestí, Joanot Martorell del 1947, l’havia escrita “sencera” dalt del “tramvia enorme, una mena de tanc”, en el trajecte que cada dia la portava de Barcelona a Badalona, on feia classes a l’escola Albéniz. Tant la decisió d’escriure com la de dedicar-se a la docència les situa, cronològicament, un cop abandona la idea, breument acariciada, de convertir-se en una “dona com cal” (casar-se i tenir fills), que postulava el nacionalcatolicisme.

De seguida, Capmany es va llançar a la narrativa, per explicar-se i també, en aquella primera etapa, per refugiar-se d’una realitat hostil i migrada. L’any següent es torna a presentar al Joanot Martorell i el guanya amb El cel no és transparent (publicada el 1962 amb el títol La pluja als vidres ) i es converteix, amb dues novel·les més, Tana o la felicitat (1956) i Betúlia (1956), en una escriptora reconeguda (aviat fent tàndem amb Mercè Rodoreda, que reprenia l’escriptura amb Vint-i-dos contes el 1958), tot i els problemes constants amb la censura. Per trencar aquell ofegament i la precarietat de la vida cultural, Capmany emprèn la iniciativa de publicar Cita de narradors (1958) amb Pedrolo, Perucho, Espinàs i Sarsanedas. Era una mena de juguesca en què, fent roda, un company parlava de l’obra d’un altre. Així ho va explicar Sarsanedas l’abril del 2001, en el col·loqui organitzat pels deixebles i, en gran part, hereus intel·lectuals de Capmany (i de Jaume Vidal Alcover), de la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona, on la parella va dipositar el seu llegat. Els estudis i testimonis del col·loqui es van publicar en el volum Maria Aurèlia Capmany: l’afirmació en la paraula, a cura de Montserrat Palau i Raül-David Martínez Gili, i el cito perquè constitueix un dels punt d’inflexió en el coneixement de l’obra narrativa de Capmany, després que entre el 1993 i el 2000 Guillem-Jordi Graells, també deixeble i estudiós de l’escriptora, s’encarregués de la publicació dels set volums de la seva Obra completa, els quatre primers dedicats a la narrativa, i en fes el primer estudi sistemàtic.

Una ràpida evolució

Seguint la cronologia narrativa de Capmany, després d’un parèntesi escriu les seves obres més brillants i reconegudes, amb títols com Un lloc entre els morts (1967), amb clares referències a Espriu, Feliçment, jo sóc una dona (1969), Vitrines d’Amsterdam (1970) o Quim-Quima (1971), homenatge i rèplica a Orlando de Virginia Woolf. Són llibres que mostren una ràpida evolució, narrativa i vital. Les protagonistes d’aquestes novel·les es desempalleguen de la teranyina de convencions socials que les angoixaven i les feien infelices en les primeres novel·les. Les circumstàncies històriques de la postguerra queden enrere i també l’atmosfera més acostada a l’existencialisme en què s’inscrivien els primers títols: Sartre o Moravia, Camus i Beauvoir. Això no treu que siguin del tot recomanables novel·les com Betúlia, de fet l’única que ara mateix es pot trobar a les llibreries, gràcies a la reedició a cura d’Isabel Graña del 2010 fent valer la celebració de capital cultural a Badalona, ciutat que l’havia inspirada.

Capmany va seguir publicant narrativa - Lo color més blau (1983) o El cap de sant Jordi (1988)- en què hi reapareix la seva manera de narrar, irònica, intel·ligent, llibresca, al mateix temps que havia eixamplat l’escriptura als llibres de memòries, relats i altres formes frontereres com Cartes impertinents de dona a dona (1971) i, més tard, Aquelles dames d’altres temps (1990), en què realitat i ficció s’entrecreuen. Capmany, que ha estat estudiada en els últims decennis des d’aquesta perspectiva, la memorialista, descriu la dona a la postguerra i també des de l’anomenada “literatura del jo”.

Ella mateixa havia explicat que la seva narrativa era deutora del realisme, però no del “realisme històric o social” que s’havia imposat en la crítica universitària dels anys 60 i 70 i que tenia en Capmany una escriptora incòmoda, difícil de classificar. Des de la primera novel·la, que havia sobtat Joan Triadú per la seva maduresa, Capmany va explorar les possibilitats de la biografia o el manuscrit trobat, les falses memòries o els epistolaris com a forma narrativa. Això, segons explica Graells, havia donat peu a algun malentès divertit quan algun crític va creure que Un lloc entre els morts era la biografia del poeta Campdepadrós. En canvi, Capmany no havia mostrat cap interès per l’estudi de les passions íntimes dels personatges, per la novel·la psicològica que “regnava” als anys 60. A més a més, en aquell moment Capmany feia tot un altre recorregut vital que la situava al centre del moviment d’emancipació de la dona i en publicava multitud d’assajos que la van convertir en el referent del feminisme, en una figura pública, reflex i model per a les noves generacions. Montserrat Roig és qui més va explicar aquest paper: “Eres, ja t’ho he dit moltes vegades -li deia en una entrevista el 1991-, la primera senyora que vaig conèixer que tenia opinió pròpia i que, a més a més, la imposava”. Però el mateix podem trobar en declaracions de Marta Pessarrodona (a Donasses, 2006), reprenent un títol -Dona, doneta, donota - de la mateixa Capmany, o d’Antònia Vicens que parla d’acolliment quan el 1967 arriba de Mallorca per recollir el premi Sant Jordi de novel·la. També va fer una tasca de relectura de la recepció de les escriptores que l’havien precedit, i va donar pautes perquè poguéssim començar a llegir Caterina Albert i Maria Antònia Salvà i va desmuntar la figura de la Ben Plantada orsiana.

El cas és que convertir-se en referent públic, dedicar-se a la política i, sobretot, ser una personalitat abassegadora i enlluernadora, semblen haver enfosquit durant decennis la novel·lista. S’ha anat instal·lant la idea que el personatge de la Maria Aurèlia s’imposa sobre la seva obra. Ella se’n queixava, havia escrit molt, però en qualsevol cas, i que se sàpiga (Josep Pla, per posar un exemple), l’abundància no és pas un desmèrit. Maria Aurèlia reclamava l’atenció sobre la novel·la, el gènere a què havia dedicat més hores. Passats els anys, el seu moment històric, cal tornar-la a llegir, llegir-la des del que ella va fer i no encaixonant-la en esquemes caducs. Justament la seva obra triomfa en el mestissatge entre els gèneres, entre els quals, ocupen el centre, els lligats a la ironia i al raonament.