Poc després que Judita fos publicada, el mateix any 1930, Carles Riba escrivia a La Publicitat : “Els fets s’hi succeeixen en un vertigen volgut, encavallant-se talment per la pressa de qui registra enmig d’una paradoxal abundància de dades ja prou eloqüents per elles mateixes perquè calgui detenir-se en reflexions generals”. La novel·la comparteix l’acceleració de les obres de Francesc Trabal (1899-1957) que la precedeixen i que la segueixen, L’home que es va perdre (1929) i Quo Vadis, Sànchez? (1931). D’una manera semblant a L’home que es va perdre, Judita és una paròdia de novel·la romàntica en què un melòman català escriu cartes a un amic seu per explicar-li l’espaterrant història d’amor que viu amb Lídetxa, pianista russa. Els sentiments de l’un i de l’altre són efervescents i explosius. Hi ha erotisme, però sobretot una recreació textual de la passió força divertida, un pèl tumefacta: “Hem descobert un món nou. Un món per a nosaltres dos sols. Hem trobat un món tan petit, que només nosaltres hi hem cabut fins ara, i tan gran, que, recorrent-lo, ens hi hem perdut durant tot aquest temps, i no és fins ara que em sembla trobar un camí de comunicació amb el vostre, i amb el que era meu també i segurament d’ella. I tot d’una que trobo aquest camí m’hi llanço”. Llanceu-vos-hi: la bogeria val la pena.