PERE ANTONI PONS

Els misteris del cervell i el pitjor trauma

E.L. Doctorow (Nova York, 1931) és un dels millors novel·listes de la literatura nord-americana moderna. La seva manera de relatar els desvaris de la història tot recreant-la amb les armes de la ficció ha donat com a resultat una sèrie d’obres mestres originals i inapel·lables. Destaquen, sobretot, Ragtime, Billy Bathgate, La gran marxa (publicades per Edicions de 1984 en esplèndides traduccions de Maria Iniesta i Agulló) i The Book of Daniel.

Escrites amb una prosa robusta, àgil i elegant, les quatre novel·les esmentades tenen en comú el fet d’oferir una visió populosa i panoràmica de l’ésser humà. Vull dir que Doctorow ens presenta els seus nombrosos protagonistes sempre inserits dins un context social, polític i econòmic que els posa a prova, els transforma o els destrueix. En canvi a la seva nova novel·la, El cervell de l’Andrew -delicada i excèntrica-, sembla que Doctorow descarti el seu tema predilecte, la relació entre l’individu i la gran història, i ofereixi un relat més introspectiu, cenyit i poètic. No és ben bé així. Ens trobem davant d’un Doctorow diferent, sens dubte, però no tan diferent com sembla.

Estructurada en forma de “teràpia conversacional” entre l’Andrew -un científic cognitiu asocial a qui se li ha mort la dona- i el seu psiquiatre, El cervell de l’Andrew és una novel·la de ressons beckettians. Des de l’el·lipsi i l’assumpció del misteri, explora la personalitat escindida d’un home estranyament deshumanitzat. “En les profunditats del meu ésser, passi el que passi, tot em deixa fred, sóc impenetrable al remordiment, a la pena, a la felicitat”, explica l’Andrew en una de les seves diverses autoqualificacions punitives. Durant tota la primera part de la novel·la, el lector té la impressió de trobar-se davant d’un clàssic personatge intel·lectualment brillant però vitalment calamitós, que se sent incòmode amb el món i que constantment utilitza els sabers de la neurociència per confirmar la naturalesa gairebé genètica de la seva extravagància i el seu desencaix existencial. “És com una presó, la ment en el cervell. Tenim aquest misteriós quilo i mig de cervell i ens empresona”, argumenta. I ho remata referint-se al repte fonamental de la neurociència: “Determinar com el cervell es converteix en ment; com aquella bola de teixits d’un quilo i mig escàs de pes et fa sentir com un ésser humà”.

A mesura que anem avançant en la lectura i ens deixem engolir per la voràgine de giragonses mentals de l’Andrew, que tant pot criticar el final de Huckleberry Finn perquè edulcora “la crueltat de la vida” com evocar amb tendresa l’amor per la seva jove esposa difunta, se’ns va plantejant cada cop més el dubte de si l’Andrew és només el boig pintoresc que sembla ser. És cert que sent veus -també la del psiquiatre és una veu interior- i que intenta apaivagar l’angoixa que el rosega adoptant, en ocasions, un to desenfadat, esperpèntic. Però intuïm que hi ha d’haver alguna cosa més. Aleshores és quan Doctorow reprèn el seu tema de sempre -la relació de l’individu amb la història- i, a la part final, ubica l’Andrew en l’Amèrica traumatitzada i delirant (George W. Bush hi treu el cap) posterior als atemptats de l’11-S. De sobte, el que ens semblava la història estranya d’un savi trasbalsat esdevé el drama d’un home que, quan estava a punt de ser feliç contra tot pronòstic, va veure com una tragèdia de dimensió global li destruïa la vida. Devastador.