El misteri de la mostela

Els llibres que arriben precedits d’una llegenda d’èxit -en aquest cas d’Alemanya, on el debut del guionista Sascha Arango (Berlín, 1959) es va enfilar al capdamunt de les llistes de vendes, i les traduccions no paren de multiplicar-se- generen un efecte doble: per una banda animen a llegir, i més si, com és el cas, la novel·la es presenta com una comèdia negra esbojarrada, però per l’altra fan aixecar una cella de sospita. Doncs bé, no hi ha front prou ample per enquibir l’altura a què hauria d’arribar l’arc d’aquesta cella desconfiada a mesura que avança la lectura. Hi ha tants girs inesperats (i inesperables!), tantes sorpreses sense solta ni volta, a més d’algunes escenes desagradables (¿de debò que cal detallar com una nina inflable du un arrissador de cabells encastat allà a dins?), i tants personatges nous a cada moment que, en lloc de divertir-nos, només fem que confondre’ns i constatar la llei inexorable dels mals llibres: a mesura que passen les pàgines, empitjoren.

Mentider compulsiu

I la història té una bona arrencada: les quaranta primeres pàgines plantegen la vida d’un escriptor d’èxit que té dona, amant, gos i un compte corrent que convertiria el posseïdor d’una targeta black de Caja Madrid en un pelacanyes. Què li passa, doncs? Que és un mentider compulsiu, sempre ho ha estat, i no és ni tan sols ell qui ha escrit els seus thrillers : és la seva dona. La qual, per cert, mor unes tres vegades i mitja, aproximadament, al llarg del llibre. Tant ella com l’amant són personatges que podrien tenir interès si no fossin tan plans, si no sabéssim tan poca cosa de les seves motivacions i objectius. Però la voluntat de comèdia es menja la versemblança, i arriba un punt en què ja podria passar qualsevol cosa.

I no es pensin que m’oblido de la mostela (cosa que sí que fa l’autor, per cert): la guardo per al final. Contràriament al que suggeriria un dibuix de coberta que representa un home amb cap de mostela, aquest animal tan simpàtic no té gaire presència en el llibre. N’hi ha una, sí, que es passeja per les golfes de la casa de l’escriptor i que, en una de les escenes més inversemblants de totes, li clava una mossegada al canell. És clar que, a continuació, ell s’adorm. No corrin a buscar si la mossegada de mostela té propietats adormidores, que no les té. És el llibre, el que aconseguiria adormir un insomne!