ELS CLÀSSICS
JORDI NOPCA

Fer a miques el temps

Poc o molt, tothom ha imaginat alguna vegada què passaria si pogués trencar les lleis del temps. Fer un salt cap enrere i poder tornar amb aquells que ja no hi són, o fins i tot visitar èpoques remotes i provar de sobreviure a la França napoleònica, l’Alemanya medieval o la Tàrraco romana (hi ha novel·listes que tenen una especial predilecció per aquesta mena d’odissees). O al revés, viatjar cap al futur i entrar en contacte amb les civilitzacions que la nostra condició mortal ens impedirà de veure. A La màquina del temps (1895) H.G. Wells enviava el seu protagonista al món de l’any 802.701, on era acollit pels Elois, homenets petits, elegants i d’aparença infantil. Viuen en edificis modestos i s’alimenten a base de fruites. “La meva impressió va ser que havia anat a parar al declivi de la humanitat -explica el narrador-. El crepuscle rogenc em va evocar el crepuscle del gènere humà”.

Més endavant, quan intenta tornar a la nau espacial, l’home descobreix la segona espècie que habita el planeta, els Morlocks, la classe obrera simiesca i poc intel·ligent que li acabarà permetent recuperar la nau i fugir encara més lluny. El protagonista arriba fins a l’autèntic final. Els éssers que sobreviuen són repulsius i tentaculars. Encara bo que, igual que Ulisses, pot tornar a casa.