HE LLEGIT NO SÉ ON

Qui m’ha robat el mes d’abril?

La Vera creua un mar per poder llegir un llibre, la primavera se li transforma en tardor i coneix un editor que li regala un futur

Qui m’ha robat el mes d’abril? / FRANCESC MELCION Zoom

Els tres pecats amb què flirtegen els crítics literaris

Suposo que hauria llegit La mecànica de l’aigua (Edicions de 1984) d’una altra manera si no hagués sabut que hi apareix, camuflat rere un vernís de ficció, l’editor i crític Isidor Cònsul. Això va així. També escolto les cançons de Joaquín Sabina d’una altra manera des que vaig saber -i la cosa em va sorprendre: ai, els prejudicis- que Isidor Cònsul n’era tan fan com jo. Guardo al calaix dels records amables la trucada que em va fer l’aleshores editor de Proa per agrair-me que hagués explicat públicament la seva debilitat pel cantautor d’Úbeda. Es veu que sí, que es pot ser alhora verdaguerià i sabinià.

No vaig tenir una relació tan intensa i preciosa amb Isidor Cònsul com la que uneix la Vera amb l’Eliseu a la novel·la, però li tenia i li tinc un afecte enorme. Recordo com assegurava que els crítics literaris no són ni creadors frustrats ni mandarins. Ell deia que un crític és un lector voraç i apassionat que ha de tenir la sensibilitat del músic que s’acosta a l’obra aliena per interpretar-la, i que flirteja amb tres pecats: la supèrbia, la pedanteria i la intolerància. I defensava el dret a equivocar-se, perquè “la miopia en el món de l’art és patrimoni de tots”.

Cònsul era una persona entusiasta. El veig, puc veure’l, que diria Silvana Vogt. El veig al jardí de l’Ateneu, exclamant “aquest és un moment epifànic” durant la presentació a la premsa d’una antologia de poetes que s’autoanomenaven imparables i que reclamaven que la poesia (la seva, sobretot) havia de tornar a dignificar la cultura. Eren divertits, els imparables. Isidor Cònsul potser no tenia a dins un escriptor frustrat, però sí que hi tenia un escriptor. I de tant en tant el treia a passejar. “Escric perquè no puc evitar-ho”, admetia.

L’editor que semblava l’avi dels barrufets, però en format roure

Silvana Vogt (Morteros, Argentina, 1969) també escriu, i no pas en la llengua que li va aconsellar el seu sogre. “Vaig sovint a veure el xiprer que fa ombra sobre les teves cendres -va escriure Vogt en el llibre homenatge La pau dels orígens -. T’he portat un llapis i un paper i t’he confessat que no he fet cas del teu consell. Escric en la teva llengua. Allí on siguis, sé que entendràs per què”. El sogre de l’escriptora i llibretera era, és, Isidor Cònsul. “Sembla l’avi dels barrufets, però en format roure”, pensa la Vera-Silvana quan coneix l’Eliseu-Isidor. L’amic David Castillo va recórrer al mateix arbre per definir Cònsul: “Era un roure, un home d’una intensitat i una capacitat de treball inigualables”.

La Vera -que no només ha fugit de l’Argentina amb el seu gos Kantiano, sinó que es permet la llibertat de criticar el país que ha deixat enrere- i l’Eliseu aprenen l’un de l’altre. Després que la noia argumenti per què Kant és l’únic filòsof que va plantejar les preguntes correctes, l’editor deixa anar: “Conec un munt de gent que no estaria d’acord amb tu”. I ella li etziba una frase que em fa picar de mans: “Les meves certeses mai no depenen del que cregui la resta de la gent, Eliseu”.

L’art de reescriure mil cops una història que mai acaba bé

Tot i que l’autora insisteix que La mecànica de l’aigua no és una obra literalment autobiogràfica, sí que hi ha abocat la seva història. Tots en tenim una, d’història. I qui sap si només una. A la novel·la Em dic Lucy Barton, també d’Edicions de 1984, Elizabeth Strout posa aquestes paraules en boca d’una professora d’escriptura creativa: “Només tindràs una història. Reescriuràs aquesta història de mil maneres diferents”. I potser, afegeixo, totes les històries del món acaben malament. Com canta Sabina, “los cuentos que yo cuento acaban fatal”.