JORDI NOPCA

“En la meva poesia, el vers lliure no existeix”

“En la meva poesia,  El vers lliure no existeix” / CRISTINA CALDERER Zoom

Aquest vespre el Centre d’Arts Escèniques de Terrassa homenatja Feliu Formosa (Sabadell, 1934) amb un espectacle teatral en què participaran Andrés Corchero, Marta Carrasco, Maurici Villavecchia i Esther Formosa, filla del poeta, traductor, dietarista i home de teatre. Ha dedicat més de 50 anys a una tasca cultural de gran valor, reconeguda amb el Premio Nacional de traducció (1994), el Premi Nacional de teatre (2002), el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (2005) i el Jaume Fuster (2006).

Ens trobem amb l’escriptor al seu estudi del barri de Sant Andreu. Formosa, que actualment tradueix amb Joan Casas les tragèdies de Sòfocles, repassa la seva trajectòria amb un discurs d’una gran pulcritud. Un retrat de Franz Kafka observa tothora l’autor i els visitants: és un dels autors que més ha traduït i rellegit, i que alhora l’han inspirat per escriure alguns dels seus dietaris.

Des de l’any 1973 ha publicat dotze poemaris. El primer va arribar quan tenia gairebé 40 anys.

Cada llibre de poemes és molt diferent. En el meu cas, hi ha hagut un punt de predisposició a escriure que ha anat apareixent amb intermitències. De poemes en puc anar escrivint, però ha d’arribar la necessitat de muntar un llibre.

Com va començar a escriure’n?

A la dècada dels 60 vaig descobrir el món del teatre independent. Participava en representacions de Piscator i Brecht, entre d’altres. En poesia, aquella dècada va estar marcada per l’escola social. Hi havia autors com Francesc Vallverdú, de qui ara s’ha editat l’obra completa, que eren realment bons. Jo vaig començar entre la poesia social i la generació dels 70.

Albes breus a les mans començava així: “T’és possible de viure algun instant / sense la pressió dels fets, / entre tantes batalles / que, per més ironia, saps que has de perdre?”

El 1972 va acabar la meva experiència política com a militant del PSUC. Per a mi, la primera poesia era una manera de reconsiderar el passat immediat i reflexionar-hi.

Defineix la seva poesia amb quatre paraules: cultura, experiència, música i metàfora. Per què?

No hauria escrit res si no hagués llegit autors com Celan, Juan Ramón Jiménez, Machado i Salvat-Papasseit: la proximitat amb la cultura ha estat total. L’experiència es reflecteix més en alguns llibres que en d’altres. A Per Puck (1992) em limito a les experiències teatrals. En canvi, a Cançoner (1976) el que explico és molt més viscut. La música és fonamental: el vers lliure no existeix, en la meva poesia. I la metàfora és la poesia mateixa.

Abans de debutar com a poeta, va escriure Per una acció teatral, un assaig sobre el naixement, el funcionament i la crisi del teatre independent a la Catalunya dels 60. Com veu l’escena, actualment?

Hi ha hagut una proliferació d’autors teatrals notable. Ara mateix només hi ha dos llocs a Europa on passa, Alemanya i Catalunya. Aquí tenim, entre d’altres, Belbel i Benet i Jornet, i autors més joves, com Pau Miró, Pere Riera i Jordi Casanovas. En l’aspecte de la pràctica teatral, la gent encara s’ha de buscar bastant la vida. Hi ha una sèrie de petites sales molt interessants, com la FlyHard, l’Atrium i el Versus: alguns dels que hi treballen després poden estrenar al Nacional. I després hi ha espectacles que han nascut en sales petites, com El mètode Grönholm, que després han tingut una vida molt llarga en altres sales.

¿Com veu els canvis recents al sector editorial, vostè que, com a traductor, ha treballat per a molts segells i que, com a autor, ha passat de publicar amb Edicions 62 a Meteora ( Centre de brevetat, 2006) i Perifèric (Sala de miralls, 2012)?

Hi ha hagut dos fenòmens contraris, aquests últims anys: d’una banda, la concentració de Proa, Edicions 62, Columna, Empúries i Destino a Planeta, i, de l’altra, el naixement de petites editorials que fan apostes d’una gran consistència. En aquest moment, Adesiara és equiparable a una editorial com Acantilado. Hi ha projectes com Lleonard Muntaner, Salobre, LaBreu, Llibres del Segle i d’altres que em descuido que editen textos importantíssims. Els deu anar bé: com a mínim deuen cobrir les despeses que hi destinen. En cas contrari ho deixarien.

Ha traduït un centenar d’obres. Amb Adesiara va publicar la poesia de Georg Trakl el 2012.

I abans que s’acabi l’any sortirà una nova traducció del llibre de poemes El devocionari domèstic, de Brecht.

Encara se l’associa molt amb Brecht, a vostè.

Vaig participar en el primer muntatge que es va fer a Catalunya d’ell, L’excepció i la regla, l’any 1958. Al principi, la meva adhesió a Brecht era incondicional; ara tinc algunes reserves, potser pel didactisme excessiu, tot i que té mitja dotzena de clàssics. Continua interessant-me: vaig arribar a coordinar-ne l’edició del teatre complet, on hi havia vint traduccions meves.

Després de Sala de miralls, ¿prepara un nou dietari?

De moment, no. L’any que ve publicaré un llibre de records, Sense nostàlgia, a Proa, en què explico els primers disset anys de vida, fins a la vaga de tramvies de 1951. Hi ha imatges com la del pare abans de marxar a la guerra, vestit d’uniforme, que mai ningú no m’havia explicat. També hi surt l’educació als maristes als anys 40: els himnes que havíem de cantar, i les confessions setmanals i la missa obligatòria dels diumenges. Va ser una educació donada per gent que no tenia cap formació. Molt repressiva no va ser, però sí poc rigorosa i poc acadèmica.