EL LLIBRE DE LA SETMANA
DAMIÀ ALOU

Dins la ment del maltractador

Dins la ment  del maltractador Zoom

Ara que la col·lecció de clàssics El Cercle de Viena arriba al número 37 amb l'edició d'aquesta fascinant novel·la d'Elizabeth von Arnim, Vera, potser és el moment de manifestar públicament que ens trobem davant d'una de les millors edicions de clàssics moderns en català -amb permís d'Adesiara-, que ens posa al dia, títol rere títol, d'obres imprescindibles de la literatura universal en edicions esplèndides, tant pel que fa a l'interior -les traduccions són de primera, i encara no hi he trobat cap errada- com per fora -llibres llegidors i amb bon paper-, per no parlar de la magnífica idea d'anar oferint l'obra magna de Marcel Proust a terminis més breus del que és habitual, i amb lletra més gran.

Vera, l'últim lliurament que ens presenten, és considerada com un precedent de la novel·la de Daphne du Marier, Rebecca, un èxit en la seva època i que Alfred Hitchcock va convertir en llegenda amb el seu debut com a director als Estats Units. Però si Rebecca és una història en el fons romàntica i que sabem abocada a un final feliç, a Vera el romanticisme hi és completament absent, perquè vol ser quelcom més profund i agosarat: una denúncia dels maltractaments psicològics del matrimoni i una anàlisi de la ment del maltractador com no s'havia fet fins aleshores. La novel·la es va publicar anònimament el 1921, i el drama prové de la personalitat recargolada del seu protagonista, el senyor Wemyss, un subjecte amb una vena sàdica que supera amb molt les comèdies de carn remenada del bon marquès de Sade, que queda una mica com un figaflor davant del que podem llegir a Vera.

Un marit possessiu i cruel

Al principi de la història, la Lucy, l'heroïna de la novel·la, perd el seu pare de manera sobtada, mentre és de vacances, i el mateix dia de l'òbit es troba amb un home que també acaba de patir una greu pèrdua, la seva dona, Vera. Però l'aflicció del senyor Wemyss no prové tant de la seva recent viudetat, sinó del fet que hagi tingut com a conseqüència una investigació judicial, el motiu de la qual primer intuïm i després verifiquem. La pena uneix els dos personatges. La Lucy té vint-i-un anys i no sap res de la vida, i el senyor Wemyss és ja madur i se la sap llarga, i no li costarà entabanar-la i casar-se amb ella, tot i els recels que li provoca a la senyora Entwhistle, la tieta de la Lucy. Però es casen, i la igualtat en el dolor, que els havia unit al principi, s'acabarà de sobte quan arribin a la mansió de Wemyss, on aquest mostrarà una cara possessiva i cruel, una absoluta manca de sentiments cap als altres i un egoisme que anirà reblant clau rere clau fins a adquirir proporcions esfereïdores. I la seva insistència que la Lucy sembli que només té dotze anys apunta a una fantasia pedòfila que només és un dels subtextos de la novel·la.

Elizabeth von Arnim, nascuda a Austràlia però criada a Anglaterra, va tenir dos matrimonis complicats: el primer amb un colèric aristòcrata prussià que per sort va morir el 1910 i després amb el germà gran de Bertrand Russell, amb qui va aguantar tres anys. Durant una època va ser també amant de Herbert George Wells, autor de La màquina del temps i La guerra dels mons.

Autobiografia i denúncia

El que és indubtable és que Vera és una novel·la eminentment autobiogràfica, però també de denúncia, tant dels homes que consideraven la dona com una propietat més que els havia de permetre tots els capricis com de les dones que, per una idea errònia del romanticisme, deixaven anul·lar la seva personalitat i es convertien en mers objectes. S'ha de llegir Vera, que conté unes últimes cent pàgines apoteòsiques, una traducció exemplar de Dolors Udina, i és un plaer al tacte i a la vista. I s'ha de llegir la resta d'aquesta col·lecció. Senyors i senyores: abandonin els llibrets de temporada i les betzoleries dels llibres mediàtics: el que gaudiran amb El Cercle de Viena no té preu.