EL LLIBRE DE LA SETMANA
DAMIÀ ALOU

De la memòria com a supervivència

De la memòria com a supervivència Zoom

S'ha convertit en tòpic esmentar Marcel Proust quan es parla de la literatura com a exercici de "memòria". Quan al principi de Contra Sainte-Beuve -disponible en català en una edició recent de Tusquets- anuncia que "cada dia atribueixo menys valor a la intel·ligència", el que després proclama és una reconstrucció de la pròpia vida a través de la materialitat, dels objectes en què s'encarna la nostra vida. El procés consisteix a fer cedir el que ell en diu "els envans somoguts de la memòria", perquè el procés de guaitar al darrere es convertirà en el procés de la creació mateixa.

En aliança amb l' Ulisses de James Joyce, la literatura entrarà al segle XX abandonant la subjecció a les trames, o fins i tot als personatges, en un canvi que conduirà, en alguns casos, a buits o bunyols amagats sota l'etiqueta d'avantguarda. Perquè el que és una alliberació és també una condemna: és cert que Proust i Joyce no prescindeixen de personatges ni argument, almenys en la concepció general de l'obra, però durant moltes pàgines qui parla és la consciència pura, el desplegament d'una veu que l'autor fingeix no controlar i que vol que surti del pur sentiment.

Capbussar-se en la veu narrativa

La narrativa d'António Lobo Antunes apunta a un procés encara més radical, no ja trencador a aquests alçades del segle XXI, però sí que s'encara a la novel·la (perquè no li podem donar un altre nom) prescindint de qualsevol ancoratge a tot el que no sigui la veu narrativa. Des de la seva primera novel·la, el 1979, Memòria d'elefant (un títol prou significatiu), i al llarg d'una trentena de títols, Lobo Antunes ha practicat una literatura evocativa, abocada a la seva experiència, poc compromesa amb els èxits i amb les modes. En els darrers temps els seus llibres s'han traduït regularment en castellà, i fins i tot algun en català, com és el cas d' Exhortació als cocodrils (Proa, 1999) i Ahir no et vaig veure a Babilònia (El Gall Editor, 2006); durant un parell d'anys el vam poder llegir setmanalment a les pàgines del suplement Babelia d'El País. I la comparació dels seus articles de diari i dels seus llibres ens permet concloure que per Lobo Antunes és sempre el mateix: un torrent discursiu que passa d'un tema a l'altre a la manera capritxosa del record, en què els paràgrafs no es divideixen a la manera acostumada i amb la puntuació habitual, i en què les veus que el narrador sent al seu cap s'intercalen obeint a l'obertura dels "envans de la memòria" dels quals parlava Proust. Sobre los ríos que van, el seu darrer llibre, parteix d'una anècdota personal i de les que marquen: una operació greu el fa passar dues setmanes a l'hospital, entabanat pel dolor i els medicaments, lliurat tan sols a una ment que cavil·la i recorda, recorda, recorda.

Una proposta narrativa radical

Afegeix credibilitat a la seva operació literària el fet que els primers records que aflorin siguin, com en Proust, els de la seva infantesa: els paisatges, els avis, la mare i, sobretot, les malalties infantils, quan en comptes de ser el probable llindar de la mort no són més que un parèntesi en què el nen és aviciat, malcriat, quan sembla més estimat que mai. A l'hospital, de vell, la ment de Lobo Antunes intenta tornar a abraçar una realitat que sent esvair-se, gairebé torna a posar nom a les coses per trobar un sentit que s'ha esborrat, conviu amb els fantasmes que se li presenten: ell mateix inclòs, de nen. Veu com a poc a poc va deixant de ser persona, com fins i tot li neguen la dignitat del dolor i ell demana que l'hi tornin per saber que encara sent, o que és viu.

La proposta de Lobo Antunes és radical, no té una lectura fàcil i de vegades tampoc sentim que ens compensi l'esforç. No és un home de pensaments originals ni de descobriments estètics ni vitals. De vegades l'estil es converteix en una fórmula en què tot hi cap, però estic segur que qui l'hagi seguit fins avui no quedarà decebut, i farà que la complicada i encertada tasca del traductor, Antonio Sáez Delgado, hagi pagat la pena.