XÈNIA DYAKONOVA

La memòria que parla

Ressenya de 'Trenes tallades. Records d’una nena de rússia', de Roser Rosés, publicat per Cal·lígraf

De les persones a qui la Guerra Civil va sorprendre en plena infància i a qui la família va enviar a l’URSS per protegir-les, aquí en diem els nens de Rússia. A Rússia en diuen els nens d’Espanya.

La Roser Rosés, nascuda a Barcelona el 1926, se n’hi va anar quan tenia dotze anys, i les seves memòries, Trenes tallades (Cal·lígraf, 2016), narrades amb llenguatge clar i to serè, són un testimoni interessantíssim: no només pel seu valor històric sinó també perquè estan molt ben escrites. Després d’una descripció pintoresca d’una infantesa feliç a Barcelona, l’autora parla dels set anys i mig que va passar a l’URSS, en una de les colònies assignades als refugiats espanyols. Per fer-se una idea de les condicions en què els nouvinguts vivien n’hi ha prou amb un detall evocat per Rosés al llibre: a la cuina no hi havia sabó, i els plats s’havien de rentar amb mostassa. Encara sort que hi havia mostassa! També és fàcil imaginar-se la soledat i la tristesa de molts exiliats, com ara la tia de la Roser, l’únic parent adult que la va acompanyar. Li va tocar viure la separació forçada del marit i la mort d’una filla; tot i així, va conservar un gran sentit de l’humor: a una dona garrella l’anomenava “la que té el parrús entre parèntesis”.

El més difícil de visualitzar és el retorn. Quan el 1947, després de passar pels Estats Units i Mèxic, la Roser torna a casa dels pares, malgrat l’enyor acumulat a l’exili i l’alegria del retrobament, se sent incòmoda i desencaixada. Amb una precisió d’orfebre, relata un episodi revelador: “En el menjador hi havia dos quadres penjats: un era el retrat del meu germà, i l’altre, el meu. Un pintor amic havia fet el retrat del meu germà i, en saber que jo retornava, li demanaren que fes el meu a partir d’una fotografia. Aquestes explicacions que em donaren detalladament, vistes per ells eren la mar de naturals, però jo no ho vaig considerar així: em va ferir que encarreguessin la pintura justament quan saberen que retornava i no abans, quan era fora”. Potser en aquell moment la Roser va tenir la visió d’uns convidats dels seus pares, que entraven al menjador i s’aturaven respectuosament davant del retrat del fill gran: segur que feien algun comentari elogiós i es preguntaven per què no hi era la imatge de la filla, però no gosaven preguntar-ho... Que estrany que els pares li confessessin aquesta injustícia, i el gest de dissimular-la a l’últim moment, amb tanta franquesa! Per a ells la seva filla acabava de ressuscitar, i era motiu de felicitat; per a ella, l’únic que quedava clar és que l’havien tingut per morta.