XENIA DYAKONOVA

Les mascotes del rei Lear

El mussol i el mixet: versions del light verse i del nonsense verse és un d’aquells llibres que farà les delícies tant del lector adult més gurmet com d’un nen, sobretot si encara no li han ensenyat a avorrir la poesia. El poeta i traductor Miquel Àngel Llauger (Palma, 1963) hi ha aplegat les seves recreacions de poemes d’Edward Lear, Lewis Carroll, Ogden Nash, T.S. Eliot i altres mestres del nonsense verse, un corrent únic en la tradició literària anglosaxona, a vegades proper a la poesia infantil: és la poesia de l’absurd feliç, del disbarat líric, fruit de l’aliança d’una imaginació enjogassada i un enginy verbal atrevit i provocador. Llauger també és un traductor atrevit amb molta inventiva, que no només adapta l’estructura dels originals a nous esquemes de mètrica i rima, sinó que també canvia alguns dels noms, topònims o al·lusions a autors de llengua anglesa per d’altres que sonen més naturals en un poema en català.

A Confessions per escriure sobre un pastís d’aniversari d’Ogden Nash, hi ha uns versos que diuen: “Molta de gent sap més coses que jo/ i porten registrades dins el crani/ les fonts on beuen Riba i Verdaguer/ i les propietats que té l’urani”. En l’original, en lloc dels nostres clàssics hi surten Stein i Joyce. Aquests noms estrangers desafinarien enmig del llenguatge genuí i alhora col·loquial, gairebé de poble, que adopta el traductor; Riba i Verdaguer, en canvi, s’hi troben com el peix a l’aigua. Aquella dita francesa segons la qual les traduccions -com les dones- si són fidels, no són boniques, i si són boniques, no són fidels, ja és un lloc comú, però els traductors disposats a sacrificar la literalitat a favor de la bellesa, i capaços de crear una bellesa càlida i festiva en un poema traduït, són summament escassos. Llauger ho aconsegueix amb una desimboltura envejable, i els seus versos reprodueixen perfectament la melodia i l’humor dels originals, com si l’autor i el traductor fossin dos músics tocant la mateixa peça amb instruments diferents, no sempre a l’uníson però sense trencar mai l’harmonia.

El que dóna títol al recull és el famós The Owl and the Pussycat d’Edward Lear, en què els dos enamorats són el mussol i el gat (tots dos de gènere indefinit: realment, què importa el gènere en el territori de l’absurd?) que festegen al so d’una serenata i es casen amb l’ajuda del porquet que els ven un anell i el gall dindi que oficia la cerimònia. És un poema tan estimat pels anglesos que fa dos anys, en el marc de la celebració del bicentenari de Lear, el dia del seu aniversari, el 12 de maig, es va declarar el Dia Internacional del Mussol i el Gat. A la pàgina del Zoo de Newquay (comtat de Cornualla), impulsor del projecte, hi sortien preguntes curioses per a tots els participants de la festa: quin regal de noces els faríeu?, què cuinaríeu per al convit?, ¿amb quines plantes imaginàries faríeu el ram de nuvis? Les plantes imaginàries eren una altra afició de Lear, que les dibuixava amb delit i els donava noms inclassificables: Piggiawiggia pyramidalis, per exemple, era una tija amb fulles a banda i banda, totes en forma de porquets. La traducció de poesia, si volem mantenir els jocs de paraules i sonoritats, ens obliga a fer empelts d’aquesta mena; però com que encara falta molt per al proper aniversari del casament del mussol i el mixet, celebrem, mentrestant, l’aparició d’aquest llibre -per cert, amb uns dibuixos molt bonics- i la inspiració fèrtil de Miquel Àngel Llauger.