HE LLEGIT NO SÉ ON

Les mares són mortals

Les mares són mortals / ARA Zoom

Els gestos de vida dels morts a la memòria dels vius

“Els fills no saben que les seves mares són mortals”, conclou Albert Cohen a El llibre de la meva mare, publicat ara en català a l’editorial Días Contados, en una traducció de Núria Petit. “Fills de les mares encara vives -avisa Cohen-, no oblideu mai més que les vostres mares són mortals”. Mai més, mai-més, maimés. La seva mare, la Mama en majúscula, ja no hi seria mai més, i Cohen només podia recordar-ne l’olor i els mots i els costums que no havien de tornar: “El més terrible dels morts són els seus gestos de vida a la nostra memòria”. La mare en un taüt i tothom com si res: “Ficada com una cosa dins d’una caixa, una cosa que dos cavalls es van endur, i la gent al carrer va continuar comprant”. I un maimés com un martell dins del cap del fill orfe: “Mai més, mai més, ja no hi ha Mama, mai més. Estem molt sols tots dos, tu dins la teva terra i jo dins la meva habitació. Jo, una mica mort entre els vius, tu una mica viva entre els morts”.

Plora a cada pàgina, aquest llibret deliciós d’Albert Cohen. Un cant desconsolat - “l’únic que em consola de debò és que no assisteix a la meva desesperació per la seva mort”- en què l’autor es castiga per no haver-li escrit prou, per haver-la fet esperar durant tres hores en un banc d’uns jardinets de Ginebra, per no haver entès abans que el temps amb ella era finit, per haver considerat naturalíssim tenir una mare viva. Un retrat urgent de la incondicionalitat de l’amor entre mare i fill, escrit quan el dolor encara rajava. “D’aquí cinc anys, o menys, acceptaré millor la idea que una mare és una cosa que s’ha acabat. D’aquí cinc anys, hauré oblidat gestos seus. Si visqués mil anys, potser quan fes mil anys ja no em recordaria d’ella”.

La por dels somnis tossuts i cruels que vindran

“La mare se n’ha anat a poc a poc”, lamenta Tahar Ben Jelloun a La meva mare (Empúries, traducció d’Eulàlia Sandaran). El novel·lista hi recrea la decadència angoixant d’una dona que encara hi és, però com si no hi fos. “Ja no parla dels seus funerals. És que es pensa que ja està morta i enterrada. Ja és a l’altra banda. Estic trist i no dic res”. Quan la mare es mor del tot, el fill tanca les portes i finestrons de la casa materna, tan plena d’absència, sabent que no hi tornarà mai més. Mai més, mai-més, maimés. “Tampoc no aniré a la seva tomba. La que està sota terra no és la mare. Ma mare és aquí, sento que riu i que resa, insisteix que es pari la taula”.

Quan s’acaba l’agonia de la mare de Ben Jelloun, el 4 de febrer del 2002, ell té por del propi cervell. “Vindran somnis tossuts, obsessionants, cruels -preveu-. La tornaré a veure jove i bonica, la tornaré a veure embarassada de mi”. Cohen també veia la seva mare en somnis: “Acabo de veure-la un cop més, guapa com en la seva joventut, mortalment guapa i cansada. M’he despertat i tota la nit he estat llegint llibres per evitar que la mare tornés. Però la trobo a tots els llibres”.

Quan els carrers i les places s’omplen de futurs cadàvers

El 25 d’octubre del 1977 es mor la mare de Roland Barthes. L’endemà el semiòleg comença a prendre notes, recopilades a Diario de un duelo (Paidós). Li diuen “ella ja no pateix” i ell analitza l’absurditat de la frase: per què en parlen en present? Totes les persones del carrer i dels cafès s’han convertit als seus ulls en individus-que-s’han-de-morir, ineluctablement, i que actuen com si no ho sabessin. És el mateix que explica Cohen: “Pels carrers sóc l’obsés de la meva morta, mirant malenconiosament tots aquests agitats que no saben que moriran i que la fusta del seu taüt ja existeix en alguna serradora o en algun bosc”.