L’ESCUMA DE LES LLETRES
LLUÍS A. BAULENAS

La marca de Mankell

Henning Mankell ha mort i, d’alguna manera, penso que la seva obra s’hauria d’ensenyar a les escoles de literatura. Hi ha un tret característic en les seves novel·les que després he pogut comprovar que ha cedit a molts dels autors nòrdics posteriors. Es tracta d’introduir persones o fets concrets que interessaran a posteriori en l’argument a través de personatges o situacions que no hi tenen res a veure. Algú dirà que això no té res d’especial, s’ha fet sempre: “Una dona està tornant a casa després de treballar, com cada dia. Quan arriba al parc, normalment el voreja pel camí marcat. Però avui fa tard i decideix travessar-lo en diagonal, a través de la gespa, per guanyar temps. Ensopega amb un cos mort. Truca a la policia”. El que en aquesta introducció ha ocupat quatre o cinc línies, amb Mankell (i amb ell, el 90% d’autors escandinaus) n’hauria ocupat 5.000. Ell ens informaria de com es diu la dona que travessa el parc, si té família, de què treballa, si ha anat a comprar, si s’ha recordat de felicitar la sogra pel sant, si en aquest moment, afanyant-se a través de la gespa, té cap preocupació especial. O al contrari, si gairebé vola pel parc perquè està molt contenta. I si és així, per quina raó. Quan la dona ensopegui amb el cos mort, ho sabrem tot, d’ella.

ZIGA-ZAGA NARRATIVA

En un altre autor, aquest extraordinari desplegament introductori indirecte, segons els usos més clàssics, hauria de respondre a una justificació: no es gasta tant d’espai i energia en un personatge perquè després vegis que només ha servit perquè ensopegui amb un cos i truqui a la policia. En Mankell podem està ben segurs que és així: la dona, ni torna a sortir ni se l’esmenta més. S’evapora. Mankell dominava aquesta tècnica a la perfecció. Un pot pensar: m’ha tingut deu minuts llegint per no res. I, esclar, no és així. Durant aquests deu minuts has acompanyat la dona, t’han preparat sense que tu te n’adonis. T’han deixat a punt perquè tu, amb ella, descobreixis el cos en l’estat d’esperit que interessa a l’autor. M’encanta aquesta tècnica, tot i que el seu efecte sorpresa, un cop et fas fan de Mankell, perd efectivitat. Ja saps com anirà la cosa, però tot i així hi entres. Et deixes endur. Com un nen que s’agafa la mà de son pare o sa mare. Gràcies, Mankell.