ELS LLIBRES I LES COSES

La mar com a penyora, 40 anys després

La mar  com a penyora,  40 anys després / GETTY IMAGES Zoom

Han passat quaranta anys des que Carme Riera es va donar a conèixer amb el recull de contes Te deix, amor, la mar com a penyora, una obra que, començant pel mateix títol, exerceix una mena d’atracció fatal cap al lector. Una obra d’un realisme oníric, amb la força de la narradora jove que ho vol descobrir tot: l’amor, el llenguatge, la mar amb el seu fons de misteri... Una obra d’una natural i profunda mallorquinitat com a plataforma per casar el món d’abans amb el que vindrà. Una obra que, com la protagonista adolescent del conte que dóna títol al llibre, no sembla del tot conscient de la seva innocència perversa. Una obra, en fi, que llegida quatre dècades després no ha perdut frescor ni modernitat.

Edicions 62 la treu ara al carrer, en una edició especial amb tapa dura, molt polida, per commemorar l’aniversari rodó i coincidint, també, amb els 67 anys que Carme Riera ha complert aquest mes. Estem de celebració, doncs. Celebrem la vigència de la bona literatura, la continuïtat del que aquell títol va anunciar en l’obra de l’autora, i la normalitat -afortunadament o no mai del tot normal- d’un sistema literari que, amb totes les mancances que vulgueu, segueix en bona forma creativa. Ja ho sé, que el món de l’edició està molt fotut, que els escriptors malviuen i que tot és un desastre. Però també sé d’on venim i tot el que tenim, tota la gent que empeny, que escriu i que llegeix.

Quan va començar la Carme era tan o més difícil que avui. Ho era, a més, amb un plus afegit: per la seva condició de dona, jove, mallorquina i enamorada. I se’n va sortir. Precisament posant la dona i l’amor al centre i no renunciant a la mallorquinitat -però tampoc fent-ne bandera-. Va saber, doncs, elevar a categoria literària la força de la seva individualitat. L’amor com a descoberta indomable, la mort com a contrarèplica fatal. I la mar, bella i inabastable, com el punt de trobada.

“Jo sí que sabia, amb tota certesa, que l’única finalitat del nostre amor era, senzillament, l’amor”, diu l’adolescent apassionada. “Porti’ns una llesca d’amor sucada amb oli; és el nostre pa de cada dia”, proclamen dos joves enllaçats. I per acabar, una pregunta sense resposta: “Però digue’m, què en faré, de la tendresa, insondable, nítida, que em vessa al fons del mirall?”