El luxe de ser humà

'Sobretot no facis mal' d'Henry Marsh és el compendi manual que l'autor, un prestigiós neurocirurgià de l'Hospital St. Georges de Londres ha volgut llegar

El luxe de ser humà / GETTY Zoom

Els llibres de memòries serveixen, fonamentalment, perquè la vida de cada ésser humà concret no semble inútil. Com que cada persona és única, el seu testimoni és primordial -únic també-. No cal abordar la pròpia vida amb ambició literària -tot i que s’agraeix-, n’hi ha prou amb una alfabetització bàsica. Si no és que es crega en el magnífic conte de fades de la vida ultraterrenal (o fins i tot així), resumir les ensenyances atresorades en una biografia, explicar el detall del pas dels anys, deixar testimoni que s’ha viscut és el petit luxe que tots ens hauríem de poder permetre.

Sobretot no facis mal és el compendi manual que Henry Marsh, prestigiós neurocirurgià de l’Hospital St. George de Londres, ha volgut llegar en arribar a una edat prudencial, aquell petit pujol des d’on per fi es veu en perspectiva tot el camí fet. No és més important Henry Marsh que qualsevol dels seus pacients, a efectes de memòria. Però Marsh té el privilegi d’obrir cervells i, ara que s’ha posat a contar-ho, ho ha fet amb un bon estil d’escriptura, claredat sintàctica i estratègia compositiva.

Obrir cervells? Sí, una mica la visió de Déu, d’un déu artesà, poc pretensiós, perfectament conscient de la gosadia: “El fluid cefaloraquidi circula, tan nítid com si fos cristall líquid, pels filaments de l’aracnoide, brillant i llampegant com plata fosa sota la llum del microscopi. A través d’aquest teixit, puc veure la superfície suau i groguenca del cervell en si, cisellada amb diminuts vasos sanguinis vermells (les arterioles) que formen un brancatge preciós, com els afluents d’un riu vistos des de l’espai. Tot de venes lluents de color lila fosc circulen entre els dos lòbuls, davallant cap a l’artèria cerebral central on trobaré l’aneurisma”.

Com si fos Samuel Johnson

Ah, els poetes! Farien bé de llegir aquest llibre. Diu Ian McEwan -gens sospitós d’incompetència literària- que “la neurociència ha trobat el seu Boswell en Henry Marsh”. Però no és ben bé així. Marsh no és un Boswell: és un Samuel Johnson. La vida de Samuel Johnson, de James Boswell, és considerada unànimement el cim de les biografies en llengua anglesa. Boswell, com Eckermann, aborda la vida d’un altre -el sorrut, malparlat i genial doctor Johnson-, s’hi subordina. Marsh parla d’ell mateix, de l’home que, amb un bisturí a la mà, exerceix el poder suprem sobre pacients indefensos absolutament conscient d’una constatació terrible: “L’èxit i el fracàs sovint no queden en mans del metge”. El llibre, així, busseja per tot l’anecdotari d’un home privilegiat, que només procura fer bé la seva feina -aquesta mena d’herois- i ho fa, això sí, amb una profunda humanitat. Humanitat és un terme fàcil de definir: aquella qualitat sovint més dolorosament rara en la raça pròpiament humana.

Molts descobreixen que són hòmens i dones quan els diagnostiquen una malaltia devastadora. Aquí intervé Marsh. Sobretot no facis mal (el consell d’Hipòcrates) hauria de ser, en realitat, no un lema per a metges, sinó la consigna estricta -la minima moralia - de tota professió. Dels metges, però també dels jutges, dels polítics, dels periodistes o dels escriptors (sobretot d’aquests darrers…).

Josep Maria Espinàs solia repetir una frase memorable (i cite de memòria): “El metge soterra els errors, l’advocat els tanca a la presó i l’escriptor els publica”. Si la teua professió, però, és la de “desactivador d’explosius” (a això és el que més s’assembla, segons el doctor Marsh, operar un aneurisma), si una altra vida en depèn, faràs bé de ser humil, de ser meticulós i sobretot, profundament humà. Aquest luxe.