Hi ha escriptors que semblen tocats per una mena de vareta màgica i que reforcen la seva professió amb pocs llibres i molts premis. Ara bé, que el talent acompanyi aquesta xamba és tot un altre tema. Tanmateix, algú els ha de guanyar, els premis, oi? Què faria la indústria, si no? Però a Kevin Barry -nascut a Limerick, Irlanda, l’any 1969- de talent no n’hi falta. Tampoc n’hi sobra, si l’hem de jutjar per aquesta novel·la guanyadora del premi Goldsmith, un premi que basa la seva valoració en l’audàcia creativa de la ficció, que trenca motlles i sap ampliar les possibilitats formals i narratives. És en aquest sentit que Beatlebone té interès, per saber si mereix o no un premi Goldsmith.

John Lennon era una icona mundial quan va morir assassinat el 1980, però també un enigma. Sens dubte era el més talentós d’aquells escarabats postkafkians, tan extraordinaris i populars. Segur que alguns ens hem preguntat més d’una vegada què devia passar rere aquelles ulleres petites i rodones tan característiques.

Kevin Barry sembla que també, però ell, a diferència de nosaltres, n’ha inventat una teoria, una teoria anomenada Beatlebone, que parteix d’un fet històric extravagant i capritxós, hi fantasieja i n’estira el fil. Aquest fet històric sorgeix d’una obsessió: la de Lennon per adquirir una illa. Ho va intentar el 1964 quan va voler comprar l’illa de Trinitat i l’illa de Leslo, totes dues a la costa grega, amb la idea de viure-hi tots els Beatles plegats amb les respectives famílies. No va poder ser. Però tres anys més tard aconsegueix el seu propòsit i compra l’illa de Dorinish, a la costa occidental d’Irlanda. Un illot rocallós i humit que Lennon va visitar poques vegades.

Crònica d’una peregrinació

Beatlebone és la recreació fabulada d’aquest primer viatge a l’illa. Kevin Barry imagina un Lennon de 37anys, narcisista, prim, exhaust i deprimit, fugint dels paparazzis i la fama, que emprèn una mena de peregrinació cap a la seva illa de Dorinish, de la qual ho ignora tot, amb la finalitat de trobar solitud, reflexionar i deixar sortir tot el dolor que el corseca. Acompanyat pel seu xòfer i guia espiritual Cornelius O’Grady, el viatge teràpia esdevé una mena de catarsi no lliure de dificultats, enmig d’un paratge tan bell com inhòspit. La seva parada al desllorigat i històric Amethyst Hotel, amb els seus personatges penjats i escenes grotesques, no té parangó: Joe el Dolç, la Sue i en Franck, sota l’embruix del doctor Arthur Janov, produeixen moments de gran deliri i vibració literària, gràcies a la seva estranya i cridanera forma de fer teràpia. Cal reconèixer que la novel·la té els seus bons moments, que podrien reconciliar un lector exigent amb la monodia produïda pels monòlegs interns de Lennon en lluita contra els seus dimonis. Ara bé, l’estil dels diàlegs pot irritar una mica, com la trama tan farcida de meandres i especulacions sobre la vida interior d’un dels déus més sagrats del rock’n’roll. I costa assumir que John Lennon pogués arribar a dir “càgum l’ou” com aquell qui diu “merda”.

Independentment de l’afecte personal que tinguem per la figura de Lennon o pels Beatles, Beatlebone es pot llegir com una ficció històrica pseudobiogràfica que, de vegades, gravita en una mena de realisme màgic. L’estil facilita una lectura ràpida i còmoda, mèrit d’una prosa cristal·lina, polida i madura. Capítol a part, dels nou que hi ha, és el sisè, que em sembla el més interessant perquè és on Kevin Barry explora el context del mateix llibre i el seu individualisme. Un capítol, però, que trenca el ritme i el flux de la novel·la, i que bé hauria pogut encapçalar el llibre com a introducció. Ara bé, potser llavors ja no parlaríem d’un premi Goldsmith, oi?