SIMONA ŠKRABEC

En lluita contra la fascinació

Ressenya d''El meridià de París', de Lluís Calvo, publicat per Edicions Poncianes

En lluita contra  La fascinació / JOHN FOXX / GETTY Zoom

Del repte que em va suposar traduir La passió segons Renée Vivien, de Maria-Mercè Marçal, en recordo un detall del tot negligible: els noms d’uns carrers que mai no havia sentit anomenar. Em vaig haver de construir tot un mapa nou de París, inventar-me la manera de dir amb naturalitat aquells llocs “ignots”. És així com Marçal va afegir densitat a la topografia d’una ciutat i va assegurar la pervivència d’unes històries que mai havien sigut incloses en cap arxiu.

El meridià de París, l’últim llibre de Lluís Calvo, parteix d’un procediment oposat. No examina el que hi ha en un espai heterogeni i no conceptualitzat, sinó que connecta amb una línia imaginària -el meridià- indrets llunyans, relligant històries dispars en un eix que les hauria de valoritzar. El mètode té certament grans encerts i permet descobrir, per exemple, la influència caribenya en la pintura de Joan Ponç o delatar la complicitat de la mateixa Unesco per convertir les fortificacions frontereres de Vauban en llegat de la humanitat. L’autor aconsegueix també rescatar fets inexplicablement marginats i preguntar-se per què no formen part de les memòries compartides. Calvo revela així l’amnèsia de Catalunya, que no aconsegueix bastir la seva identitat integrant-hi també les ferides profundes com és la fugida dels republicans que va quedar inscrita als pendents del Pirineu. Les obres citades a El Meridià ja no troben lectors, ningú no en vol saber res, de les derrotes...

Els fragments que componen aquesta geografia imaginada tanmateix no quallen en una cartografia del tot coherent. Atribuir a Simone Weil la citació aïllada de context de la seva obra que “les víctimes acaben provocant un dany igual o més gran que l’infligit pels botxins” estremeix, simplement. Weil va saber connectar la mort d’una Europa més espiritual amb l’aparició d’una violència extrema. En el capítol dedicat a una Alvèrnia inadaptable al món modern no apareix el fet que Occitània, aquell esclat de vida tan creativa, va ser esborrada amb persecucions sagnants, amb fogueres humanes, com Weil no es va cansar de repetir.

Ferotge crítica del consumisme

El llibre es clou amb una ferotge crítica al consumisme i lamenta la “indiferenciació desafortunada entre allò veritable i allò fals”. Faust va d’això, precisament. Goethe va escriure la diagnosi de la modernitat que ens havia d’abocar a la fascinació, la conseqüència més lleu de la qual són els shopping malls. La Guida va ser penjada a la forca a causa d’un fill il·legítim, mentre el Mestre es divertia amb les bruixes. És en aquesta mort d’una noia ingènua on podem trobar una explicació per a totes les altres morts injustificables d’aquests últims tres-cents anys. El sacrifici de la Guida va ser possible per un encegament col·lectiu, per un d’aquells pactes de silenci que fan emmudir qualsevol societat. I és aquest mateix mecanisme el que va permetre la violència a les colònies llunyanes i la sang gèlida dels nazis.

Paul Celan -al seu Meridià del 1960- va exigir que l’art fos posat radicalment en qüestió. Per què? Perquè l’art té la capacitat de produir la fascinació. Lluís Calvo no sembla admetre aquest mestratge, ni tan sols cita en la bibliografia el poeta que va regalar als altres la metàfora amb la qual titula el seu llibre. Però tal com deia Celan, del pou en què s’ha ficat Europa, no se’n pot sortir si no és amb la valentia de mirar a les veritats més incòmodes a la cara.