Un llibre tristament oportú

Poques vegades un text ha resultat més oportú que aquest que ara glossaré. Adéu RTVV era, en realitat, el comiat col·lectiu d'un grapat de periodistes afectats per l'ERO de Canal 9 i Ràdio 9. L'actualitat, però (amb la revocació de l'ERO als tribunals i la subsegüent decisió d'Alberto Fabra de tancar la ràdio i la televisió públiques valencianes), ha vingut a precisar l'abast semàntic i la dimensió d'aquest adéu. Ara ja no són uns professionals acomiadant-se del seu lloc de treball, sinó tota una societat la que enarbora un mocador blanc per fer un últim senyal de dol per la seua televisió pública.

És curiós, sarcàstic i paradoxal, perquè la llei de creació de RTVV la posava com a mostra de la "presa de consciència dels nostres trets diferencials com a poble". Així ho recordava Adelaida Ferre en un article premonitori (publicat el 2009), que ara és el prefaci del recull de contribucions crítiques que constitueixen aquest llibre. Si la consciència emmudeix, si els mitjans públics es desballesten, alguna cosa molt greu està passant. I no deu ser, tanmateix, perquè no es va llançar el crit d'avís en el moment precís. Feia molt de temps que els sectors més combatius dels professionals de la casa, juntament amb el comitè d'empresa, estaven fent diverses crides públiques advertint del que estava passant al centre de Burjassot, seu de l'ens RTVV. Gent com Julià Alvaro i Juli Esteve (que el 2000 havia publicat La televisió (im)possible. 10 anys d'informatius a Canal 9) havien explicat en tots els fòrums possibles en què s'estava convertint la televisió de tots els valencians.

Un deute de 1.200 milions d'euros a data d'avui, una plantilla triplicada, uns equips directius successivament esquitxats per sospites de corrupció. No faltava cap actor en aquest drama. El deute era el resultat d'una política econòmica alegre i despreocupada, regada amb cava als anys de bonança. La plantilla s'havia triplicat perquè quan Zaplana va guanyar les eleccions el 1995 va arraconar els professionals de l'etapa socialista i va portar la seua pròpia gent, i quan Francsico Camps va ocupar el seu lloc va repetir la mateixa operació. I la corrupció -ah, la corrupció!- va esclatar quan es va destapar tot l'afer Gürtel i es va saber que, quan es va encarregar a Canal 9 cobrir la visita del papa Ratzinger a València el 2007, les comissions subsegüents van córrer de mà en mà amb xifres milionàries.

Crit d'auxili i document històric

De tot això se'n deixa constància en aquest llibre, amb detalls sorprenents, de vegades inversemblants, sempre surrealistes. Un llibre que és un mecanisme per evacuar la tensió acumulada, però també un crit d'auxili i un document per a la història. Tot el que es podia fer malament es va fer malament. I, per no faltar, no hi falta l'autocrítica: "Tots en tenim de responsabilitats -escriuen els editors Borja Flors i Vicent Climent en el pròleg del volum-. Els treballadors, també. Durant aquests anys hem sigut còmplices necessaris del desgavell. Sovint hem oblidat que nosaltres havíem de ser els primers garants de la pluralitat i la transparència, que havíem d'exigir als nostres caps (laborals i polítics) el compliment escrupolós dels principis fundacionals de RTVV".

Però tot això no es va fer i ara cada actor del drama haurà d'interrogar-se sobre el seu propi paper. Els que van callar quan s'havia de parlar, els que van mirar cap a un altre costat, els que hi van col·laborar per voluntat pròpia. Ara ja no té remei. Quan es desballesta un mitjà públic, és la societat en el seu conjunt la que fracassa. És tot un país el que se'n va, durant molt de temps, a negre…