EL LLIBRE DE LA SETMANA
VÍCTOR OBIOLS

“En llengua fosca i en país petit”: la poesia completa de Comadira

Així és com acaba el famós sonet Jo d’ El verd jardí, aquell conegut autoretrat que comença dient: “Sóc mascle i gironí...” Si el país no fos tan petit ni la llengua tan “fosca”, aquest poema seria lectura obligatòria i se’l sabrien de memòria tots els nens catalans. I justament podríem assegurar que són figures com la de Comadira que han fet, amb la seva obra, la llengua més lluent, i amb la seva ambició artística, el país més ample. Perquè poetes com el que avui presenta Labutxaca són dels qui fan el país més habitable, i més civilitzat. Una feina sostinguda i perseverant, plena d’intel·ligència i sensibilitat, una veu amiga de la claredat profunda, aquest do avui dia tan preuat. Si haguéssim de lloar especialment dues virtuts del poeta gironí parlaríem tal vegada de clarividència i coherència. Sembla com si Comadira hagués ordit un pla, hagués dissenyat un plànol per on passar, una via sòlida, segura i que mena a algun lloc. Ha sabut bastir una obra que s’insereix en la tradició de la gran poesia del país, i que, tot nodrint-se’n, la retroalimenta.

Poesia 1966-2012 n’és prova palesa. Gairebé cinquanta anys de quefer poètic, referent ineludible en la història literària de Catalunya. Fa deu anys va publicar-se un recull recopilatori a Edicions 62-Empúries, Formes de l’ombra. Poesia 1966-2002. A diferència d’aleshores, ara el poeta, ultra l’addició, naturalment, dels dos llibres cabdals apareguts amb posterioritat, Llast i Lent, ha organitzat el llibre d’una altra manera. L’ha dividit en cinc seccions. A la primera hi aplega tot allò que va quedar exclòs de l’antologia La llibertat i el terror, és a dir, La febre freda, Últimes voluptats i Papers privats. Afortunadament el poeta ha ignorat el consell que, en el seu dia, li donà Joan Ferraté, i permet que el lector curiós pugui resseguir el camí de l’aprenentatge poètic des d’un principi. El crític de Reus, per cert, també prohibia altres coses, com per exemple que el “però” adversatiu, que és bisíl·lab, es contragués per fer-ne un monosíl·lab (“pro”), solució que trobem ja a Carner, fins a Comadira, passant per Palol i tutti quanti. Llicència poètica que Ferraté abominava. Cadascú per on l’enfila.

A la segona secció hi ha recollit el que constituïa La llibertat i el terror, el gruix de l’obra, que són set llibres. La tercera secció consta només de Lírica lleugera, que, pel seu to, és un llibre a part. La quarta reuneix Enigma, En quarantena, Usdefruit i L’art de la fuga, al final de la qual hi ha afegit “Carta a Xavier Folch”, que tancava en solitari el volum de Formes de l’ombra. Val a dir que la “Carta”, a deu anys vista, conserva molta de la seva vigència, per desgràcia, i el to entre sorneguer i admonitori -molt cernudià, de fet-, continua essent escaient, ple de causticitat i lucidesa. Com dèiem abans, una de les virtuts de Comadira: la claredat. Un home sense pèls a la llengua.

Vitalisme, formalisme i ètica

Finalment, la darrera i cinquena secció, Manera negra, aplega els nous llibres, Llast i Lent, la llum que “surt de la tenebra”. Un bon apèndix recull tots els pròlegs que portaven alguns llibres, així com les notes confegides en el seu moment per l’autor, més tres índexs, el general, un de títols de poemes i un altre de primers versos, per voluntat expressa de l’autor. Un volum manejable que podem dur amb facilitat a la platja, a la muntanya o a l’autobús. Tant de bo faci camí entre els lectors més joves. Com es deia en una crítica apareguda a Reduccions el 2004, Comadira és un poeta que descansa sobre tres pilars: vitalisme, formalisme i ètica. “Neguit ètic”, en deien, quant a la llengua, el país i la vida moral. Recordem els seus articles i conferències aplegats al volum Sense escut, i reconeixerem en el poeta el seu compromís cívic i la seva visió de país. Als dos últims llibres, la secció “Manera negra”, Comadira s’enlaira definitivament, i ens regala una poesia de maduresa d’alta volada, amb pòsit metafísic i una flaire a voltes kavafiana, una melangia que s’ha fet gràvida i aspra amb el temps, una inspiració fecunda. Que continuï donant fruits esplèndids com aquests per molts anys!