Reportatge
Barcelona

Per què hem de seguir llegint Borges?

L’obra de Jorge Luis Borges continua paralitzant bona part dels seus lectors, que sovint ho deixen córrer per una barreja de respecte i por reverencial. David Viñas Piquer publica un assaig en què en dóna una visió atractiva i amena

Per què  hem de seguir llegint Borges? Explicar la literatura: una vocació ferma / WIKIMEDIA COMMONS Zoom

Per llegir la increïble quantitat de bibliografia sobre Jorge Luis Borges (Buenos Aires, 1899 - Ginebra, 1986) i sobre la seva obra “caldrien unes quantes vides dedicades únicament a aquest objectiu”, escriu David Viñas Piquer al pròleg de Sin miedo a Borges, que acaba de publicar Elba. “La majoria de la gent pensa que entre els molts gestos innecessaris que es poden fer avui hi ha el d’escriure un altre llibre sobre Borges”, apunta. En principi podria semblar que té raó, però l’aproximació amena, rigorosa i atractiva que el professor de teoria de la literatura i literatura comparada de la Universitat de Barcelona fa de l’autor de Pierre Menard, autor del Quijote i El Aleph val tant la pena que els lectors que s’hi apropin aconseguiran perdre la por a descobrir o revisitar les narracions, assajos i poemes de l’escriptor argentí.

Viñas Piquer divideix l’assaig en set dels adjectius que es poden aplicar a Borges. Hi trobem el paràsit (perquè les seves ficcions dialoguen estretament amb altres textos), l’hedonista (llegeix sempre per plaer, mai per obligació), l’enciclopèdic (era un gran devorador de compendis del saber universal), l’explorador (les diverses etapes de la seva obra demostren una gran curiositat), el disponible (diverses escoles i tendències han pretès apoderar-se exclusivament del seu llegat), l’escèptic (l’escriptor deia que si era ric en alguna cosa, ho era més “en perplexitat que en certeses”) i, finalment, l’impostor (perquè al llarg de la seva vida va crear un personatge que es va anar manifestant a través dels textos i de les entrevistes).

Prenent una idea d’Alessandro Baricco a l’assaig Los bárbaros, “Borges navega per aquest espai de coneixement que és l’enciclopèdia-biblioteca no pas com un submarinista (no podria), sinó com un d’aquests nous surfistes que veuen en la superficialitat un camí eficaç per aconseguir el seu objectiu”. La imatge d’un Borges enfilat a una onada formada pels milers de llibres que va llegir -amb molt de gust- al llarg de la seva vida és suggerent i una mica iconoclasta. “A la dècada dels 60, teòrics de la recepció com Jauss i Iser parlaven d’un canvi de paradigma en la interpretació dels textos, i Borges, que havia escrit el 1939 Pierre Menard, autor del Quijote, havia tingut un claríssim gest de precursor més de dues dècades abans que ho fessin els estudiosos -recorda Viñas des del despatx que ocupa a la Facultat de Lletres de la Universitat de Barcelona-. Borges no era un especialista, però estava molt preparat. Era tan brillant que fins i tot els especialistes quedaven enlluernats per alguns dels seus comentaris. Va fer de surfista per temes erudits -com ara la teologia, la filosofia i la mateixa literatura-, i com que se’n va sortir tan bé, va provocar moltes confusions: va començar a sortir gent que potser el valorava fins i tot massa”. Durant molt de temps, al surfista Borges se li ha donat estatus de submarinista, aquell que viatja fins a les profunditats del coneixement.

Un geni sense Nobel

David Viñas fa una interessant divisió entre la recepció crítica de l’obra de l’autor de Ficciones : “D’una banda hi ha el grup dels crítics bocabadats, que en parlen hagiogràficament -comenta-. Després hi ha el grup dels detractors de l’actitud de Borges com a intel·lectual: li retreuen que fos poc compromès, i és veritat que va dir moltes bestieses, com quan es declarava a favor de les dictadures, o aquella vegada en què era un dels favorits per al premi Nobel i, poc abans que es fes públic, va anar a recollir un premi de les mans d’Augusto Pinochet. No el va guanyar, i de llavors ençà ell deia que el fet de no atorgar-l’hi era «un costum escandinau»”. Un dels llibres en què es pot aprofundir en els punts més foscos de l’escriptor és El señor Borges (Edhasa, 2005), en què parla Epifanía Uveda de Robledo, la “fidel servidora” que es va ocupar d’ell durant més de tres dècades.

Finalment, hi ha una tercera branca de crítics borgians, segons Viñas: “És la dels penedits, que van començar a elogiar-lo paral·lelament a la caiguda de la literatura compromesa -recorda-. Va ser quan els estudis d’estilística van anar prenent importància que es van començar a estudiar els seus textos a fons i els procediments literaris que feia servir: llavors es va descobrir la gran originalitat de Borges”. La popularitat internacional de l’escriptor es va disparar a la dècada dels 60 -quan l’autor ja s’havia quedat cec-, i va ser una mica més endavant, el 1970, que va publicar Autobiographical essay a la revista The New Yorker. Feia anys, però, que l’escriptor era una glòria nacional: molt abans de ser escollit director de la Biblioteca Nacional de Buenos Aires el 1955, la revista Megáfono ja li dedicava el 1933 una entrevista circular, amb preguntes de diversos autors. “Ja era molt admirat, tot i tenir poc més de trenta anys -diu Viñas-. També controvertit. El crític Ramón Doll havia arribat a escriure que un article centrat en l’Infern era, textualment, « indigno del cerebro de un pollo »”.

Viñas va descobrir Borges en una classe d’institut a través del conte El libro de arena, del qual reconeix no haver entès res, però el va estimular a buscar “els seus llibres obsessivament”. Conviu des de fa tres dècades amb les “trampes intel·ligents” de l’argentí, com ara “aconseguir fer-se invisible a través de l’omnipresència, l’assoliment d’una notable originalitat tot i simular no voler ser original i la il·lusió òptica de passar per un erudit quan és un autor astutament superficial”. Les contradiccions són un dels grans hams per continuar llegint el genial Jorge Luis Borges.

Explicar la literatura: una vocació ferma
Nascut el 1968, David Viñas Piquer no en té prou sent professor titular de teoria de la literatura i literatura comparada a la Universitat de Barcelona: la seva vocació d’analitzar i explicar la literatura en tots els seus vessants no acaba a les aules. Després d’escriure un manual indispensable per a estudiants i curiosos informats, Historia de la crítica literaria (Ariel, 2002), i d’acostar-se a la figura -llavors gairebé centenària- de Francisco Ayala a Hermenéutica de la novela en la teoría literaria de Francisco Ayala (Alfar, 2003), David Viñas va fer l’esforç d’entendre i divulgar les raons de l’èxit dels bestsellers a l’assaig El enigma best-seller (Ariel, 2009). Poc després va endinsar-se en els mecanismes de l’autoajuda, uns llibres que ofereixen resposta a pràcticament tots els problemes -o això prometen-: el resultat va ser Erótica de la autoayuda (Ariel, 2012). Abans de Sin miedo a Borges, encara ha tingut temps d’escriure Josep Pla i l’invent ‘Costa Brava’ (A Contravent, 2013), una aproximació a una de les primeres guies de viatge escrites per l’escriptor empordanès.

Set obres mestres per entrar en ‘l’univers borges’


‘El Sur’: Inclòs a l’edició del 1956 de ‘ficciones’

Un dels temes que apareixen sovint als relats de Borges és el del “flâneur que se’n va a la perifèria”, diu Viñas. Si al primerenc Hombre de la esquina rosada (1927) l’ambient de criollos y guapos ho impregnava tot, a El Sur, que seria inclòs a l’edició del 1956 de Ficciones, ho desenvolupa des de la maduresa a partir de l’accident d’un home. Aquí l’ambient dels baixos fons es barreja amb la literatura fantàstica.

‘Pierre Menard, autor del Quijote’: Inclòs a l’edició del 1944 de ‘ficciones

És una de les narracions més reconegudes de Borges. Pierre Menard és un poeta simbolista que a causa de la seva devoció per Cervantes es proposa tornar a escriure’n en ple segle XX la seva obra mestra, Don Quijote de la Mancha. Tot i escriure les mateixes paraules, el resultat és diferent.

‘El Aleph’: Inclòs al llibre de narracions ‘El aleph’ (1949)

Un personatge que es diu Borges –en aquest punt l’autor flirteja amb l’autoficció– localitza a casa de la dona que estimava, Beatriz Viterbo, un minúscul objecte d’objectes, esfèric, en el qual tot conflueix i tot s’hi reflecteix, sense excepció. És l’aleph:#es podria tractar de la clau que explica l’Univers? Aquesta és una de les preguntes que l’autor planteja a la narració que titula un llibre molt celebrat publicat el 1949.


'Funes el memorioso: ‘Ficciones’ (1944)

“Más recuerdos tengo yo solo que los que habrán tenido los hombres desde que el mundo es mundo”, es pot llegir a Funes el memorioso, un relat de Ficciones en què un jove cau d’un cavall i, a conseqüència d’això, la seva capacitat de recordar esdevé tan descomunal que el present “se li fa gairebé intolerable”, de tan ric i nítid com l’experimenta. Borges deia que aquest relat era “una llarga metàfora de l’insomni”.

‘El libro de arena’: Inclòs a ‘El libro de arena’ (1975)

Un narrador anomenat Borges adquireix un llibre de pes inusual i que al llom hi té escrites les paraules Holy Writ. Les pàgines no estan numerades correlativament i, quan es fulleja el llibre, és impossible tornar a la pàgina anterior. “Ni el libro ni la arena tienen principio ni fin”, diu el venedor del llibre.

‘Tlön, Uqbar, Orbis Tertius’: Inclòs a ‘el jardín de senderos que se bifurcan’ (1941) i després a ‘ficciones’

La història és explicada per un narrador que descobreix que només en un dels exemplars de l’Anglo-American Cyclopaedia s’hi pot llegir l’article sobre Uqbar. El remet a la regió imaginària de Tlön. Temps després, Borges troba en un hotel l’onzè volum de la primera enciclopèdia tlöniana, on es detallen algunes de les particularitats del planeta. Aquest relat fantàstic va ser escrit l’any 1940.

‘El otro’: ‘El libro de arena’ (1975)

Borges juga amb la duplicitat i l’alteritat a El otro, un dels contes d’El libro de arena, publicat el 1975, el mateix any en què apareixeria el poemari La rosa profunda. Hi explica la trobada entre el vell Borges i un Borges jove a la ciutat de Cambridge. Si bé el primer experimenta el moment estant despert, per al segon la trobada pertany a la dimensió dels somnis.