Se sol dir que l'obra mestra de Johann W. Goethe és Faust , i bé pot ser, perquè aquesta obra estranya i fascinadora és rica com el món i densa com una al·legoria, i enclou la màgia del barroc i la passió romàntica, però també hi ha les novel·les, tan modernes encara avui, les altres peces teatrals i la flexible i variada poesia, de l'enjogassament feliç de les cançons a la profunditat del clam de Prometeu . Però qui s'habitua a freqüentar la seua literatura acaba sospitant que l'obra mestra de Goethe no és una altra que aquest personatge estrany i sens dubte fascinador que es deia Goethe, i ell ho sabia.

Hi ha arguments per sostenir-ho. No debades una bona part de la seua obra consisteix en textos en què escriptura i vida conflueixen: diaris, memòries, cartes, llibres de viatge, converses, etc. Entre tots ells, De la meva vida. Poesia i veritat n'és el més dilatat. Cal advertir que aquest també és un llibre ben estrany, i no poc captivador, que no té gaire a veure amb una autobiografia a l'ús. Per entendre'l, convé saber que el terme Dichtung vol dir poesia , però que el seu significat inclou el d'obra literària construïda, inventada, i que aquest sentit matisa els termes que l'envolten, vida i veritat. Amb els seus records, Goethe pretén "mostrar i presentar l'home en relació amb la seua època", però també vol fer una obra d'art. Per això s'ha dit que Poesia i veritat és una novel·la d'aprenentatge, que agafa el seu protagonista en el bressol i no l'abandona fins que la vida li imposa les tries ineludibles dels adults. Goethe suprimeix i amplifica, condensa diversos personatges en figures modèliques -Gretchen, Friederike Brion- o s'endinsa en tota mena d'elucubracions (la novel·la il·lustrada sempre és didàctica). Així, l'autor va ordint un univers bigarrat i incitador per on el protagonista ha d'orientar-se -ací caic, allà m'aixeque- cap a la maduresa. És a dir, cap a la llibertat.

El món del segle XVIII no és el nostre, i algunes de les dèries de Goethe poden sobtar el lector, com el llarguíssim dossier sobre la coronació del rei de romans a Frankfurt, o la indesmaiable satisfacció d'haver-se conegut de què fa gala el nostre amic -perquè és el que el jove poeta acaba sent: un amic un pèl eixelebrat-. Però fins en els passatges més insòlits, si el lector s'estima l'obra de Montaigne, apreciarà la peculiar barreja d'anècdota i de reflexió de Goethe. A més, hi ha la vivacitat del món que retrata, just en el moment en què a Alemanya es covava el que Peter Watson ha definit com el "tercer renaixement europeu". Hi ha l'ordre pausat de la ciutat de Frankfurt, hi ha la gresca universitària, hi ha el descobriment de Spinoza i de Shakespeare, la devoció dels grecs compartida amb l'amor a la naturalesa i la naturalitat, l'eclosió de tot allò que després s'anomenarà romanticisme, els grans escriptors que el preparen o el combaten, o les dues coses alhora -Lessing, Wieland, Herder, Lavater, etc.-, o els paisatges d'Alsàcia i de Renània, magistralment pintats amb la paraula. A més d'una autobiografia, Poesia i veritat és una enciclopèdia i un gran fresc.

La traductora, Núria Mirabet, va guanyar un premi el 2003 per aquest treball. No l'ha pogut publicar fins ara, i ho ha fet en condicions adverses, sense ajuda. L'edició se'n ressent. La puntuació sovint és un desori, i ací i allà hi ha entrebancs indignes d'ella i de Goethe. Són molèsties irritants, però fàcils d'esmenar. No ho ha fet ningú. Un símptoma ben il·lustratiu de les noves tendències de l'edició en català. La poesia i la veritat mereixen, sens dubte, millor sort.