La contemporaneïtat ha consagrat la literatura del jo. L’experiència i la reflexió en primera persona formen avui bona part de l’obra més interessant publicada en els últims temps. Norman Manea -nascut a Bucovina el 1936-, jueu romanès resident als Estats Units, n’és un dels cultivadors més rellevants, conscient de com la pròpia biografia ha marcat “d’una manera inevitable la temàtica, la tensió i el to” de la seva escriptura. Una trajectòria vital travessada per fets crucials en la història i la cultura europees -a excepció feta d’aquest cantó dels Pirineus- com l’Holocaust, l’arrelat antisemitisme prenazi i, en el cas comunista, el que es dóna després, al qual cal afegir els diferents exilis. Guanyador del IV premi internacional d’assaig Josep Palau i Fabre, La quinta imposibilidad (Galaxia Gutenberg)recull diferents articles sobre com aquestes qüestions han determinat la literatura en general i l’escriptura en particular. Manea reflexiona sobre el seu pas per un camp de concentració amb cinc anys i el seu retorn a una societat a la qual molestaven les víctimes; sobre la identitat en uns territoris de fronteres lingüístiques, ètniques i culturals canviants; sobre la dignitat en un règim comunista asfixiant, o sobre l’exili i l’adaptació a un nou país.

El mateix títol ja fa referència a la centralitat de la literatura. A les quatre impossibilitats plantejades per Franz Kafka (d’escriure i no escriure, de fer-ho en una determinada llengua i estil), Manea n’hi suma una cinquena: la de l’estranyament respecte a la cultura i la pàtria, i l’obligada adaptació a una nova llengua i referents. Un canvi que mai és perfecte ni indolor quan, com en el seu cas, té lloc als cinquanta anys i, per tant, sempre queda incomplet: ni mai es deixen del tot els orígens, ni mai s’assumeix plenament la destinació a la qual s’arriba.

La incomoditat vital, però, té la seva torna en la creativitat accentuada per aquest viure a mig camí. La condició d’exiliat “ aparece como un privilegio, pues se concentra en lo esencial ”. Com diu el mateix Manea, “ una obra maestra no es tal si es incapaz de proponer preguntas cruciales y su superioridad reside en el sello inconfundible de la auténtica individualidad artística ”. Alhora, la introspecció no és només interna, sinó que també interpel·la la mateixa tradició romanesa (Mircea Eliade, Paul Celan, Emil Cioran o Eugen Ionescu) i grans referents pròxims a les seves preocupacions com ara Saul Bellow o Imre Kertész.