Quan l'inútil és l'únic realment profitós

Quan l'inútil és l'únic realment profitós / WIKIMEDIA Zoom

El tema d'aquest llibre és quin paper hem de reservar a les humanitats -però també a les ciències purament especulatives, enfront de les aplicades- en el món contemporani. Tot això que el professor de literatura italiana Nuccio Ordine (Diamante, 1958) engloba amb la definició d'"inútil" i que va sent arraconat en els programes educatius, en la recerca i en la vida quotidiana. Naturalment, l'oxímoron del títol ja dóna una pista de quina és la perspectiva adoptada: res més útil que l'"inútil", sobretot si la pretesa manca de valor afecta directament el que Immanuel Kant (en Crítica de la facultat de jutjar, 1790) va encunyar en la seua definició de gust: "Gust és la facultat d'apreciar un objecte o un mode de representació per mitjà d'una satisfacció o d'una insatisfacció que no comporti cap tipus d'interès. L'objecte d'una satisfacció com aquesta s'anomena bell ".

Així és, amics. L'ampli univers de la bellesa, de la literatura, de l'art, de la música, de les llengües mortes o moribundes, de les religions enteses com a exercitacions de l'espiritualitat innata (i no com a dogmàtiques que vehiculen obsessions periclitades) pot ser definit com a escassament profitós per una mentalitat utilitarista. A mi mateix un caporal de l'exèrcit espanyol, en fer divuit anys, em va definir amb una cal·ligrafia acurada en un informe oficial com a "inútil", per la poc heroica circumstància de ser miop. Les diòptries em lliuraven de servir Espanya, i m'obrien una bella perspectiva d'activitats infructuoses que no he deixat de conrear.

Ordine es dedica, en aquest llibre, a recopilar una munió de testimonis històrics en defensa dels sabers antiutilitaris. Per a això, ha seguit tres vectors: en un primer grup recull testimonis exclusivament literaris, de Dante Alighieri a Eugène Ionesco, passant pel Shakespeare d' El mercader de Venècia, amb aquest Shylock que vol cobrar un deute en carn i que Karl Marx va reputar de representant de la transició "de l'usurer al creditor modern"; un segon apartat està dedicat als efectes de la "lògica del benefici" en el camp de l'ensenyament (especialment l'universitari) i la cultura en general; una tercera part, finalment, dóna veu als clàssics. Per demostrar la tesi que "posseir mata", l'autor es remunta a Montaigne: "És el fet de gaudir, no de posseir, el que ens fa feliços".

Un assaig és una altra cosa

És una llàstima, en aquest sentit, que Nuccio Ordine no haja estat més receptiu a la lliçó del signant dels Assaigs. Al capdavall, ell afirma que el seu llibre és un "assaig", però definint-lo així no fa res més que abusar d'una mixtificació massa habitual en les lletres contemporànies. En realitat, un assaig és una altra cosa. Assajos eren els que va fer Montaigne i no tenen res a veure amb els manuals habituals de prosa acadèmica més o menys ordenada, però sense valor literari ni implicació personal. "Jo mateix sóc la matèria del meu llibre", explicava el savi gascó. En canvi, no hi ha gran cosa de Nuccio Ordine en La inutilitat de l'inútil, excepte la seua tesi central i única, amb què es fa difícil no coincidir.

Llevat d'aquesta qüestió -no menor, precisament-, el llibre que glosse és interessant i necessari. Cal tornar al llatí, als clàssics, a Don Quixot (aquest "heroi de l'inútil"), a les grans biblioteques, a les llibreries històriques. Si no, l'utilitarisme ens convertirà en una massa adotzenada, grisa i abjecta. Cal observar la lliçó purament especulativa de l'autèntica ciència (la que fa avançar el món). I cal somriure amb el sarcasme de Téophile Gautier: "El lloc més útil d'una casa són les latrines". Però, encara hi serem a temps?