VÍCTOR OBIOLS

De l'holograma cap al que és incert: la màquina no s'atura

Per a la bona salut d'un sistema literari és fonamental que apareguin, amb certa periodicitat, balanços elaborats per la crítica competent que estableixin, amb el màxim rigor possible, el que s'ha esdevingut i produït en el lapse de temps d'estudi que s'ha fixat prèviament, tot fent-ne, alhora, una apreciació qualitativa. No cal dir que els dos propòsits són altament arriscats d'assolir, principalment per dues raons fàcils d'entendre: la dificultat de ser exhaustiu (tot i que ja en la tria, que és deliberada, hi ha un criteri del compilador) i la relativitat de l'apreciació, que, per molt afany d'objectivitat que el presideixi, no deixa mai de ser subjectiva, i, afegiríem, sort que ho és! El gran dilema crític, en poesia, i en art en general, és determinar el que serà perdurable i el que no. El consens el fa el públic i el temps.

En general, el que val per als premis literaris (deixant de banda aspectes extraliteraris), que és la unanimitat dels experts (el jurat), sovint no és indicador de gaire res. Fem-ne la prova: analitzem obres guanyadores durant els últims trenta anys dels premis més destacats i vegem quantes han superat el sedàs del temps, quantes s'han convertit en referents, quantes són obres d'autors consolidats. Aquestes reflexions, i moltes altres, les suscita l'estudi seriós, i d'abast considerable, de Jordi Marrugat (Sabadell, 1978), que, per dir-ho així, marca una fita en el que dèiem inicialment, la necessitat de balanços crítics periòdics.

Una lectura apassionant

Més que cantar-ne les virtuts, que no són poques, i diria que no n'és la menor la capacitat sintètica en la descripció de l'obra dels poetes que va presentant, penso que és més productiu d'assenyalar els punts que poden ser problemàtics, i això, naturalment, amb totes les reserves que pugui suscitar el fet que qui això exposa no és un professional de la crítica sinó una persona de l'ofici de les lletres a qui li vaga, circumstancialment, de dir-hi la seva en el terreny sempre apassionant de la creació poètica. Com ho és, d'apassionant, la lectura d'un llibre com el que ofereix Marrugat, ni que sigui pel coneixement directe que hem tingut de moltes de les obres i dels autors que hi van apareixent. Perquè, més enllà de la "bibliopolítica", que diria Lluís Calvo, és imprescindible, insisteixo, que una societat literària compti amb llibres com aquest. Tot i que l'afany taxonòmic no sigui una activitat particularment excitant, cal agrair, justament amb més motiu, que hi hagi qui s'hi posi amb eficiència i coneixement de causa.

Si anem al nucli de la tesi del llibre, el concepte estrella , que serveix per englobar tota la poesia (calaix de sastre) que s'ha produït després del final de la modernitat, és el de postmodernitat. Com deia Gabriel Ferrater seria "acadèmic i avorrit" entrar a polemitzar, partint de l'establert per Friedrich com a lírica moderna , per acabar al present, en què el concepte de postmodernitat és pràctic perquè hi entra tot; diguem que és de pas universal . I tanmateix és un terme justament tan connotat pels filòsofs que l'han encunyat i definit, que acaba sent excessivament lax.

Sense anar més lluny, en un article recent, el poeta Carles Camps critica -en favor d'una poesia de valor ètic- "una poesia postmoderna que defuig com el gat escaldat l'aigua calenta el compromís, com si escaldar-se no fos precisament la raó mateixa del poema". El llibre està estructurat en tres capítols: els dos primers constitueixen un full de ruta i un repàs del període històric postmodern, que s'inicia als 60, i en el tercer es fa una anàlisi aprofundida de l'obra de tres poetes contrastats (disculpeu-me el mot galdós): Pere Gimferrer, Joan Navarro i Víctor Sunyol. Un llibre de referència.