ISRAEL PUNZANO

Quan l’enemic no són els zombis, sinó els humans

No és fàcil mantenir la tensió narrativa en una sèrie tan longeva com Los muertos vivientes, però s’ha de reconèixer que l’obramestra deRobert Kirkman viu un dels seus millors moments. El guionista ha aconseguit una proesa: fer d’un còmic en blanc i negre un supervendes als EUA, fins i tot abans de l’estrena de la sèrie de televisió homònima. Amb el dibuixant Charlie Adlard, forma un dels equips més sòlids del món comiquer, malgrat que alguns dels seus detractors els acusaven d’esgotament creatiu. El guionista sembla que ha escoltat les crítiques i l’acció esclata per fi a la sèrie, arraconant les reflexions filosòfiques que tant agraden a Kirkman. En aquest volum comença una de les sagues més ambicioses i, curiosament, els zombis no són el principal enemic. Sonen tambors de guerra a les vinyetes apocalíptiques de Los muertos vivientes, però el paper de dolents va a càrrec dels humans. Així, el protagonista, Rick Grimes, decideix acabar amb el regnat de terror de Negan, capo d’una banda ultraviolenta. A Marchamos a la guerra només assistim al pròleg de la batalla i tot indica que serà memorable gràcies, en part, a l’encert de secundaris com el rei Ezekiel, un senyor feudal que sembla sortit de les pàgines de Joc de trons. En definitiva, amb aquests episodis Los muertos vivientes abandona les pretensions de còmic d’autor i torna a ser un gran còmic de gènere.

Més continguts de llegim