Quin és el primer detectiu que el va fascinar, com a lector?

Fora de les descobertes adolescents va ser l’inspector Dan, protagonista d’una col·lecció de còmics molt fosca i ben dibuixada. Al cap d’uns quants anys vaig descobrir que els guions eren de Francisco González Ledesma. Una mica després del Dan vaig trobar-me amb Hèrcules Poirot i Miss Marple, tots dos creats per Agatha Christie. A Christie la descobries quan passaves una grip, i jo vaig ser un nen una mica malaltís. Ella havia guanyat la batalla a quioscos al Maigret de Georges Simenon.

I, després de la llarga experiència com a llibreter i apassionat del gènere negre, ¿amb quins investigadors es queda?

Hi ha una molt bona tradició d’autors catalans que han escrit en castellà. D’aquí em quedo amb Pepe Carvalho, de Manuel Vázquez Montalbán, i amb el comissari Méndez, de Francisco González Ledesma. Una sèrie de novel·les estrangeres que m’ha marcat és la de Martin Beck, escrita pels suecs Maj Sjöwall i Per Wahlöö.

L’any passat, quan va portar Camilleri a la BCNegra, va dir que era un somni fet realitat.

El comissari Salvo Montalbano s’ha apropiat de l’autor, com passa en les bones sèries de novel·la negra. Hi ha algun paral·lelisme vital amb ell que me’l fa molt pròxim, com per exemple que tots dos vam néixer el 1950 i que va ser un estudiant una mica rebel el 1968.

Com veu la tendència del thriller, en què l’investigador és gairebé un heroi de ficció?

Ve sobretot del món anglosaxó, i té un ritme narratiu molt alt, dirigit cap a l’acció. Autors com Harlan Coben i Lee Child fan llibres addictius, però aquí no funcionen tan bé. Els europeus volen novel·la de reflexió, per això han triomfat Camilleri, Donna Leon i Jean-Claude Izzo.